El recordo ja molt vellet assegut al Foment, amb un conyac, una cervesa i un havà, tot alhora. (Jo podria amb cadascuna de les tres coses, però per separat). També recordo el seu caminar amb passes curtes, amb l’ajuda d’un bastó, i els seus elàstics i l’extrem de la corbata per dins dels pantalons.

Els que el van conèixer diuen que va ser un home excepcional, com ho proven les moltes anècdotes que s’expliquen, les comprovades i –potser- les atribuïdes. En una entrevista de Josep Alert al seu nebot al número 28 de la Revista d’Igualada el qualifiquen d’heterodox i pragmàtic i expliquen el seu mètode de les dues carpetes, la carpeta prima dels temes que s’anaven resolent i la carpeta gruixuda dels temes que s’havien de resoldre “i que el temps ja resoldrà”.

A mi me l’havien explicat d’una altra manera. La carpeta de les coses que no tenen solució i la carpeta de les coses que el temps ja resoldrà. A vegades la transmissió oral passa per sobre de la fidelitat als fets en benefici de la grandiositat. M’he permès la llicència d’adaptar el mètode –d’aquesta manera dóna més joc- i d’un temps ençà el trec a classe quan fem el cas d’una empresa que té un problema de rendibilitat. En una reunió apareixen clarament enfrontades dues visions. La majoritària, partidària d’emprendre una llarga llista d’accions sense les quals no “s’entrarà en beneficis”, i la minoritària, la del fundador, que s’ha quedat sol defensant-la. Ell pensa que és qüestió de temps, que “el temps ja ho resoldrà”.

Els alumnes esperen eines conceptuals, veritables “thermomix” del management capaços de convertir els problemes en solucions pràctiques i elegants. I llavors surto jo amb “el mètode Matosas” de deixar que el temps resolgui les coses. Quan reaccionen els explico la veritable lliçó d’aquest cas, que a vegades magnifiquem els problemes i les solucions arriben soles; que el pas del temps situa al seu lloc la gravetat dels assumptes.

Curiosament, “the Matosas method” té més èxit que “el mètode Matosas”, malgrat les dificultats no solament idiomàtiques sinó també culturals. Els alumnes d’aquí es limiten a somriure però els alumnes internacionals primer queden parats –“què diu ara, aquest”- però quan entenen la ironia s’ho apunten. Vés a saber en quin país i context s’utilitzarà a partir d’ara aquesta versió o una altra del fabulós “mètode Matosas”...