No viatjo en tren; llegeixo el diari

Escric aquesta col·laboració al carrilet, al trajecte de Martorell a Plaça d’Espanya. Després d’haver-ho provat tot, aquesta és la millor opció per desplaçar-me al lloc on dono classe.

Amb el cotxe tenia problemes per entrar de bon matí i em deixava el sou al caixer del pàrquing. Amb la Hispano no evitava els embussos per entrar i em deixava lluny. Durant un temps aparcava el cotxe al barri dels rics i agafava el tren de Sarrià, però aviat em va costar trobar lloc per deixar el cotxe. Alguns dies vaig provar d’agafar el carrilet des d’Igualada, però era morir-se de sentiment. Llavors vaig decidir anar a Martorell amb cotxe, deixar-lo al pàrquing de l’estació –que de moment és gratuït; fins quan?- i agafar el rodalies de Renfe fins a Plaça de Catalunya. Rodalies es va acabar per a mi el dia que em vaig quedar tirat per tercera vegada, entre estació i estació, sense saber quan el tren es tornaria a posar en marxa i si arribaria a temps a classe. El darrer episodi va acabar amb tots els passatgers baixant a la via fora ja de l’estació de l’Hospitalet i agafant el Metro.

Ara condueixo fins a Martorell i agafo el carrilet fins a Plaça d’Espanya. Són quaranta-vuit minuts, però sempre són quaranta-vuit minuts. Ni quaranta-set i quaranta-nou. I amb molta freqüència de pas. Els trenta-sis minuts de rodalies de Renfe sempre s’estiraven incomprensiblement i començaven a comptar quan el tren marxava de l’estació i no quan tocava d’acord amb l’horari. He canviat emoció per fiabilitat. A més, la major freqüència em permet no estar pendent de l’hora d’arribar a Martorell. Si quan aparco marxa un tren, sé que el proper passarà al cap d’uns minuts.

Presa la decisió d’anar i tornar de Martorell amb el carrilet, he hagut de fer algunes adaptacions mentals. No viatjo en tren; llegeixo el diari. Un diari generalista a l’anada i un diari econòmic a la tornada. I observo la gent. He constatat que hi ha realitats diferents de la realitat de l’Anoia, i he comprovat que llegir un diari en català segons on és com una raresa, un exotisme.

Ara alternaré la lectura amb escriure per a AnoiaDiari, però no oblidaré que estem així per fracassos i renúncies històriques. Som a l’era digital i anar a Barcelona no ha canviat en cent anys.