Confesso que en una vida anterior vaig pecar. Vaig posar tots els meus coneixements de gestió empresarial al servei de la causa de la deslocalització. Amb estudis detallats i exhaustius vaig demostrar que no tenia sentit econòmic continuar fabricant aquí i que calia comprar a l’Àsia peces ja fabricades. Vaig avalar les tesis dels que apostaven per aturar les màquines, desballestar-les i acomiadar els treballadors que les menaven. En algun estudi demostrava que una deslocalització parcial permetia la continuïtat de la resta de l’empresa i d’una part dels llocs de treball, i indicava fins on calia portar el procés de deslocalització. Eren els anys en què s’anunciava que el 2005 caurien els aranzels que protegien el mercat europeu de les importacions asiàtiques i tot el sector es va apressar a establir contactes amb fabricants xinesos, primer a través de comissionistes i després directament. La idea era aprofitar la caiguda aranzelària per fabricar a l’Àsia i poder combatre la competència asiàtica –titllada de deslleial- amb les mateixes armes. Fins i tot algunes de les empreses van associar-se (cosa inaudita) per compartir els costos de tenir presència física a prop dels fabricants xinesos.

Es vivia una mena de “febre de l’or”. Tothom deia que el futur de la manufactura era a la Xina, i les empreses que no tenien un peu a l’Àsia gairebé eren motiu de menyspreu i humiliació a les reunions del sector. El tancament de seccions senceres de maquinària es vivia gairebé com una celebració. Tothom cantava la supremacia del disseny i el màrqueting per sobre de la tècnica de producte i de procés. Calia obrir botigues i passar de les màquines de teixir a les màquines de vendre, el veritable motor de les empreses. Calia concentrar-se a servir el client i deixar que fossin els xinesos els que s’embrutessin les mans amb la manufactura. Ens rèiem de la trista fi d’una espècie en extinció, l’enginyer industrial branca tèxtil, i li reservàvem un darrer servei al sector: ensenyar els xinesos a fabricar com Déu mana. Era, també cal dir-ho, l’època en què tothom deia que els calés es feien amb el totxo.

Encara no han passat deu anys i jo he defensat públicament el retorn a la manufactura tèxtil, i fa uns dies polítics locals i antics companys meus en un acte a Barcelona van promoure l’Anoia com a pol d’atracció del tèxtil que ha de tornar. No sé si el tèxtil tornarà. No sé si les empreses que han subsistit deslocalitzant tornaran a fabricar a l’Anoia. No sé si alguna patum hi farà sèries curtes. Potser tot plegat haurà estat fum mediàtic. Però calia fer el pas i reivindicar-se. Tanmateix, em faig creus que el sector hagi passat de defensar una cosa a defensar la contrària en menys de deu anys.