Incorporar els millors a la política? Jo ho veig diferent. Els partits no volen llistes obertes perquè se’ls acabaria el negoci i, com a mal menor, accepten d’incloure independents a les seves llistes tancades. De tota manera, posant independents a governs i a llistes, ni que siguin pocs, ens donen la raó en una cosa: els millors no són als partits i cal buscar-los fora.

El meu amic igualadí de soca-arrel està desesperat. Fa temps que espera trucades i ningú no el truca. Al principi, quan encara no se sabien els caps de llista,es pensava que algun partit gran el trucaria per encapçalar la seva llista. Ell sempre havia dit que no s’hi posaria si no era per ser alcalde. Per tant, havia de ser un partit amb possibilitats reals de governar; o sigui, dels grans. Una vegada venut el peix dels caps de llista, ha alimentat l’esperança que el truquin per anar de segon. L’independent que prestigiarà la llista, que la compensarà de tanta mediocritat, que simbolitzarà l’apropament de la política al ciutadà, que contrarestarà l’influx negatiu de l’aparell del partit, que aportarà l’aire fresc a la gestió i la mirada lúcida als problemes que tant es troben a faltar, que exercirà el lideratge que avui dia manca a la política. Però no arriben les trucades i es van confirmant els segons.

Per salvar-lo d’una depressió que veig gairebé inevitable, li recordo que una incursió a la política estroncaria la seva trajectòria professional i li faig una llista de les coses que s’estalviarà si finalment no el truquen. S’estalviarà: ques’acabin els elogis i comencin els insults; que coneguts i saludats el bescantin en comentaris anònims a la xarxa;que li atribueixin relacions, vicis i patrimoni inexistents;la pressió subtil o barroera dels que es creuen els amos de la ciutat;que el marquin de prop els personatges sinistres que hi ha a l’aparell local de tots els partits; que li diguin el que ha de fer des de Barcelona;que el parin pel carrer veïns pesats amb problemes de merda;intrigues miserables i punyalades per l’esquena dels seus; la mirada d’enveja pel càrrec d’alguns ciutadans; la tabarra dels militants històrics que hi són per ajudar-lo; ser al mateix vaixell amb companys de viatge amb qui no aniria enlloc; assistir a uns plens interminables en què a vegades es discuteix de foteses; dinars i sopars, visites d’autoritats, discursos, caps de setmana a fer punyetes, els morros de la dona...

Però el meu amic igualadí de soca-arrel no m’escolta. Somicant es lamenta: ‘no em truca ningú’.