Tenim els cinemes que ens mereixem.

Però res a dir. Perquè l’empresa deu haver fet números –o no- i deu haver vist que amb un multicine o amb reformes menors no guanyaria espectadors. Vindrà més gent si canviem la moqueta? No. Per tant, ni una paletada.

Res a dir, perquè des de fa anys apareixen i desapareixen projectes de multicines, amb outlet o sense outlet... Els promotors també deuen haver fet números –o no- i s’han anat fent enrere. És pels merders entre distribuïdores i exhibidores o només és un tema de rendibilitat de la inversió? No ho sé. Ells sabran...

Res a dir, perquè els espectadors continuem anant al cinema d’Igualada. Som clients captius.

Potser el tema canviaria si els espectadors ens “plantéssim”, o si finalment l’amenaça d’un dels projectes que es fan i es desfan fos realment creïble... Però res a dir si no es consolida cap projecte i res a dir si no es desferma cap clamor popular contra el menú setmanal de quatre pel•lícules i els seients incòmodes.

Això dels cinemes em recorda el que fa uns anys passava amb els hotels –bé, amb l’hotel.

Som dilluns i el seient del carrilet em castiga uns ronyons dolorits d’un diumenge de cinema al Kursal. Ahir per postres uns menjadors de crispetes compulsius em van esguerrar la meitat de la pel•lícula. Abans pensava que això de les crispetes era propi de mal educats que havien traslladat al cinema els hàbits domèstics. Aviat vaig veure que era un fenomen transversal (“d’aquell o aquella no ho hagués dit mai”), la magnitud del qual es pot constatar no a partir dels molts que entren carregats sinó dels pocs que entrem sense res.

Se m’ocorre demanar a l’empresa d’ara o als promotors del multicine “aquest projecte sí”, que es plantegin crear sessions lliures de crispetes. Batalla perduda. Sobretot si fan números...