El Sr. Josep Jorba i Gabarró, fundador i propietari de la Impremta Jorba junt amb el seu germà Jaume i un amic, va ser el que ara diríem un líder i un visionari. Com a líder va aconseguir que tant els seus socis com els seus empleats –inclosos els seus fills i nebots- li diguéssim ‘jefe’. El seu germà sempre deia que era la ‘màquina de tren’ del negoci, una màquina que a vegades els vagons havíem de temperar. Com a visionari va saber veure una gran oportunitat en la mecanització de l’envasat en cartró. Jorba, S.A. subministrava a les principals marques d’alimentació i begudes envasos de cartró i sofisticades màquines d’envasar el seu producte, fossin pizzes o ampolles de cervesa. Les primeres màquines d’envasar van venir de Suècia, però aviat va crear una filial per dissenyar, fabricar i instal·lar a les fàbriques del clients una gamma de màquines inspirades en les màquines sueques i en allò que vèiem a les fires.

En una època en què els teixidors espavilats compraven un tricotosa, ell va arriscar-se amb la compra d’una primera màquina d’imprimir. En gairebé quaranta anys, amb l’ímpetu que caracteritza aquesta mena d’emprenedors, va forjar una empresa líder en el seu sector, sense la formació dels empresaris d’avui però envoltant-se de bons professionals i amb l’aprenentatge que et dóna el dia a dia.

A principis dels anys noranta, coincidint amb l’edat de jubilació dels socis, van aparèixer diverses núvies. El vaixell s’havia fet molt gran, les aigües per on havia de navegar s’havien tornat més turbulentes i calia invertir contínuament en el negoci. L’empresa va passar a mans d’un grup americà. Els que hi érem vam viure la transició amb el temor de no estar a l’alçada dels directius americans i la seva manera de gestionar el negoci i amb l’expectativa de formar part d’un projecte més gran en un entorn multinacional.

En aquests vint-i-cinc anys han passat per l’empresa molts directius ‘professionals’, amb carrera, màsters, idiomes i experiència en entorns multinacionals, però no ho han fet millor que el Sr. Josep a la seva època, perquè aplicar el sentit comú en la presa de decisions no depèn del currículum. El currículum ajuda però no garanteix res. Alguns d’aquests directius han estat uns passavolants que han vingut a l’empresa per saquejar-la (en sentit figurat) o per afegir una ratlla nova a un currículum de càrrecs que duren pocs anys; n’han tret el que han pogut i l’han deixat una mica pitjor de com la van trobar. En aquests anys al tren li ha fallat la màquina i al negoci l’ànima.