La indústria tornarà, però serà una indústria diferent de la que hem conegut. Crearà molts pocs llocs de treball, però molt qualificats i, potser, ben pagats. No tornarem a veure confeccions amb centenars d’operàries. Ara són a la Xina i només tornarien si aquestes operàries passessin a cobrar el que cobren les seves homòlogues xineses. Veurem, potser, un enginyer industrial menant una vintena de tricotoses integrals. Molts robots, molts ordinadors, molta automatització i poca gent.

Cada any visito les cadenes de muntatge de la SEAT amb alumnes. Cada any el primer operari que trobem ens el trobem més enllà. Cada any hi ha més robots. Pregunta: si els cotxes els fan robots, qui comprarà els cotxes? Això ens duu a la paradoxa de la productivitat, que explica en part el que està passant: cada dia som més productius (bona notícia), però cada dia necessitem menys gent per fabricar el mateix (mala notícia). Quin és el problema? Sense indústria no hi ha salaris decents ni classe mitjana ni consum intern. Alguns volen que ens rebaixem els salaris per tornar a ser competitius i fabricar per a l’exportació, però ja coneixem aquest model i no ens convé. Potser són els mateixos que podrien impedir –i no ho fan- que paguem l’energia més cara d’Europa. Hi ha factors objectius que impulsarien el retorn de la indústria? Sí. Jo n’he identificat una quinzena, però n’hi ha uns quants de determinants: l’encariment de la mà d’obra asiàtica, l’encariment dels costos de transport, la constatació que disseny i fabricació s’han de localitzar al mateix lloc, el mercat demana producte exclusiu i sèries curtes de fabricació, la pressió social provocada per les elevades taxes d’atur, el boom dels productes de proximitat...

Està tornant la indústria? Encara és aviat per dir-ho. No n’hi ha prou amb indicis. Necessitem estadístiques i les estadístiques requereixen el seu temps. Què hem de fer? Formar-nos per a la indústria del futur, que exigirà unes competències que potser avui no tenim. Necessitem accés al crèdit? I sòl industrial? I comunicacions eficients? I un cost de l’energia raonable? I que les cotitzacions socials no encareixin els costos laborals? I que l’Administració no posin traves burocràtiques? Sí a tot. Però no podem posar res d’això com a excusa. Què hem d’evitar? La retòrica, basar-se en episodis puntuals, fer-nos trampes al solitari, fer volar coloms, contar el conte de la lletera.

La prova del nou del retorn del tèxtil a l’Anoia és si Punto Blanco engega màquines que havia parat i torna a fabrica roba interior a Catalunya. Hem de canviar el xip. Tenir una impressora 3D al menjador de casa també serà tenir una indústria. I això ens obligarà a plantejar-nos si podem tornar a fabricar al centre de les ciutats, en locals comercials. Finalment, perquè torni la indústria cal que molta gent arrisqui diners i munti alguna cosa. L’esperit emprenedor no es compra amb diners.