Cada any, quan s'apropen aquestes dates, als adults ens dóna— i m'incloc, més per solidaritat amb els grans que altra cosa— per preguntar als menuts de la casa— de la família, del carrer...— si han estat/ són bons. O, en el seu defecte, si s'han portat / es porten bé. I el mateix ens recorden fulletons, mitjans i premsa— per si algú encara no els ho ha preguntat, no fos cas que quedi algun nen pel món sense interrogar!

Probablement ja ho he dit en altres ocasions, però la canalla (des del meu punt de vista, i confio que no sóc l'única que ho pensa) no és bona o dolenta: es porten bé o malament. Això, que sembla no res, és una gran diferència. És i la marca. Perquè dir-li a un nen que és dolent significa adjudicar-li un tret de la seva personalitat que el defineix, quelcom que li pertany (i molt possiblement l'acompanyi la resta de la seva vida); dir que es porta malament, sols es refereix a la seva actitud, una cosa que canvia segons l'humor, el temps, l'edat...

Em repeteixo, ho sé. No és la primera— ni serà l'última— vegada que ho digui. Però és que tampoc ens cansem els adults de jutjar i valorar com són/ es porten els petits. Propis o aliens. I sovint— massa— oblidem que nosaltres també érem com ells, no fa tant. O sí... Potser massa. I potser, amics meus, estimats, aquest, és precisament part del problema. No ells; ni les seves rebequeries, paraulotes, baralles... Sinó nosaltres.

Enfadar-se, malparlar, renegar, discutir... està bé. Igual que riure, saludar, atendre o obeir. Per a grans i petits. Forma part del ventall de possibilitats entre les emocions i les relacions humanes. Experimentar, créixer, aprendre, compartir... És la vida. Negar-ho és negar-la; evitar-ho, evitar-la. No hi ha dia sense nit, ni alegria sense pena. Som una mica de tot... sigui bo o dolent. Som l'infant que vam ser i l'home o la dona en  què ens hem convertit. 

Així que, aquestes Festes, no renegueu de l'amic invisible, de fer cagar el tió, i escriure la carta als Reis. Contribuïu a preservar la il·lusió i la innocència dels més xics i mantindreu també la vostra. Tot l'any. La curiositat, el misteri, la passió, l'enamorament... Però, sobretot, cada cop que tingueu l'impuls de preguntar a un xiquet si s'ha portat bé o no, atureu-vos. Gireu el dit que assenyala en fora i pregunteu-vos: Sóc / he estat bo? o Em porto/ m'he portat bé? I respongueu sense por. A vosaltres ningú us jutja, ni castiga, ni renya... Oi?