Dos dies després de les eleccions, miro al meu voltant i em dóna la sensació que les coses segueixen igual. Sobretot els ànims. Els cartells electorals comencen a despenjar-se, i a les notícies la victòria i la derrota es barregen amb els anuncis de les primeres actuacions. Ben aviat, la difamació i les acusacions ompliran de nou la boca a aquells que ara ocupen càrrec, mentre que els que marxen buscaran excuses i artilleria per respondre-hi. Arreu, entre la gent del carrer, es respira el mateix desencís que abans. El desencís de saber que, sigui qui sigui que puja al govern, no canviarà gran cosa...

Dos dies després de les eleccions, em trobo escoltant la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, entre Marta Ferrussola- a qui s’anomena respectuosament Senyora- i la model Judith Mascó, sobre l’acampada de la Plaça Catalunya de Barcelona. I és curiós sentir com, malgrat la superficialitat de la conversa, almenys una de les dues- a qui la Sra. en qüestió compara amb el personatge de còmic repórter Tribulete- s’ha dignat a visitar l’esmentada plaça. I és que qui fou Primera Dama de Catalunya durant 23 anys, resulta que considera que- cito paraules textuals- les manifestacions són per provocar, que no cal anar-hi i, compara el 15M amb el maig del 68, on la gent es van tornar lelos, per acabar dient que han començat com als països àrabs i després tot acaba amb trompades... Per sort o per desgràcia, la polèmica es desvia cap a si muntaran o no una pantalla a la plaça per a veure la final del Barça a Wembley, i- atenció!- a perquè carai fan un hort els manifestants. És simbòlic, diu la Mascó. Que vagin al jardí de casa teva a fer-ho, respon Ferrusola. I afegeix: No cal que transformin res, que deixin les coses tal com estan... Mentre apago la ràdio, se m’escapa el riure, pensant en cert eslògan de cert partit que proclamava: Comença el canvi. Però m’entristeix que a l’ex Primera Dama la preocupin més les flors de Plaça Catalunya, que no pas el poble que el seu marit governava fa només 8 anys.

Dos dies després de les eleccions, rebo un missatge a través de les xarxes socials, que m’insta a treure del banc 155 euros el dia 30 de maig- amb la simbologia numèrica vinculada a la revolta present- per tal d’expressar el rebuig massiu contra les entitats bancàries, com a principals responsables de la crisi econòmica. Al principi me’l miro amb escepticisme. Servirà d’alguna cosa, em pregunto? Llavors, recordo aquella frase d’Einstein que deia "Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”, i decideixo apuntar-m’ho a l’agenda. Com diria Gandhi: el canvi sóc jo.