Aquest estiu, va causar admiració a les xarxes socials la curiosa carta d’un mestre que, en lloc de posar els típics deures als seus alumnes, els feia un llistat de recomanacions diverses, algunes educatives i d’altres més de caire existencial. Aquesta missiva— que pot trobar-se a Internet amb el nom de dos autors diferents, un tal José i un italià anomenat Don Bosco— pretén fomentar bones maneres, hàbits saludables, i l’interès per la lectura i l’escriptura en la canalla, amb frases eloqüents i poètiques (per exemple: “Sigues feliç com el sol, indomable com el mar.”), propostes benintencionades i també demandes personals (“Sigues bo.”).

Personalment sóc del parer— no ho era però he canviat d’opinió amb els anys— que tots els nens són bons. Per naturalesa. Per això, quan sento que algú els diu que han de ser-ho, ho trobo una obvietat. Absurda. Innecessària. Com el xantatge que sol acompanyar aquesta petició, sovint en forma d’amenaça. O les justificacions posteriors. “Han d’aprendre com va el món, que la vida és molt dura,...” etc. I no puc evitar sentir que són excuses. Les creences limitants i limitades de l’adult que parla. Tristes. Com ell/a.

Aquest cap de setmana vaig tenir a les meves mans les notes de quan feia primària (EGB, se’n deia, llavors). En algunes cartilles hi havia moltes valoracions, en d’altres només un número o una lletra, però tot compartia un mateix objectiu: el d’analitzar i classificar la meva actitud, comportament, evolució, etc. al llarg de la infantesa. En alguns comentaris es deia que certes matèries em costaven, que m’havia d’esforçar més; en altres, que em distreia amb facilitat. I excepte per l’encert d’aquell que afirmava que tenia dots per a l’escriptura “a l’hora de plasmar de forma original vivències i sentiments”, en general, salta a la vista que es tracta més d’un munt de judicis— i prejudicis— dels adults que exercien de mestres en aquella escola, que un retrat fidedigne de la persona en què m’estava convertint.

I em pregunto: per què? Què fa que les persones grans ens considerem amb autoritat per jutjar i decidir si són bons o no els nens, en quina mesura, i què és el millor per a ells? Però, sobretot: què ens succeeix durant la vida com per convertir-nos en adults tristos, amargats, insatisfets...? Què hem oblidat?

Potser el problema està  que quan creixem algú sempre ens continua dient què hem de fer. Com, on, quan. Algú que creu que sap el que ens convé; que n’està convençut i ens convenç. Perquè la vida és injusta, una merda, i el món, va com va. No com nosaltres volem, no com a tu t’agradaria. Que ho sàpigues. És el que hi ha. Has de complir. Fitxar. Perquè si no... què?

L’única alternativa que et queda és rebel·lar-te al Status quo a què t’han acostumat des de ben menut: a ser bo. I, per una vegada, perquè sí, perquè vols i pots i et dóna la gana, portar-te malament. (Que no és igual que ser dolent.) Dir prou. No passar més per l’adreçador. Anar amb el cap ben alt. Pensar, escollir, fer i sentir per tu mateix. Caminar per la platja, saltar, ballar, escriure o llegir qualsevol dia i moment de l’any. Gaudir de tot o deixar-ho estar. Riure, plorar. Agrair. Estimar. Fer l’amor, amics, ganxet, macramé. Fluir, follar, cridar, dormir... Ser tu. I punt. Sense notes, llistes, ni cartes. De ningú. Tots els dies de l’any, siguin dimarts o dilluns. I, per damunt de tot, ser feliç. Si vols. Tu decideixes— si vols, és clar. 

*Fotografia: El Confidencial, Corbis, 1936.