- I tu, què faries?

La pregunta, just al sortir del cinema, m’agafa desprevinguda. No sé què dir. Questions com aquesta, que pretenen classificar-te segons una resposta concisa, malgrat ser hipotètica i futurible, em fan pensar en més coses que en els fets, el debat o en la meva pròpia reacció. I me’n fan sentir d’altres, també.

A l’escola, a casa, des de ben petits, ens ensenyen valors, coneixements; al llarg de la vida, pares i educadors ens faciliten eines i recursos per desenvolupar-nos, sempre sota el dogma de Mens sana in corpore sano- o a l’inrevés. I actualment també, per sort o per desgràcia- això va a gust del consumidor- hi ha infinitat de canals pels que ens inculquen actituds, exemples i referents de tot tipus. Però... i les emocions? Com aprenem a reconèixer-les? I a gestionar-les? No cal ser un atleta per córrer en una marató, però estaríem d’acord que és millor haver fet algun tipus d’entrenament abans de participar-hi. De la mateixa manera, si es vol aprovar un examen, qualsevol persona amb dos dits de front estudiarà la matèria prèviament, oi? En canvi, ens considerem capaços de lidiar amb les frustracions, els conflictes, les tristeses o les alegries de la vida, quan arribin, sense cap mena de preparació- tot i que del dit al fet, hi ha un bon tret... O no?

A la pel·lícula Another earth, premiada al Festival de Sundance i recentment també al de Sitges, s’exposa una situació digna d’un debat d’aquest tipus. Una jove i ambiciosa estudiant i un compositor es veuen involucrats en un accident que els trasbalsa la vida de forma dràstica, just la nit que es descobreix una rèplica gairebé idèntica del planeta terra, amb habitants inclosos. Al llarg del film, es plantegen varis dilemes morals de doble fulla, entre les realitats paral·leles existents- dilemes que orbiten al voltant del perdó, la culpa, l’amor i el dol -, que acaben materialitzant-se en les decisions finals dels protagonistes.

- I jo, què faria?- em vaig preguntar hores després de sortir del cinema.

La resposta, però- i disculpeu-me que mantingui en secret el grand finale -, no vaig trobar-la pas en el possible futur de la ficció, sinó en el meu present real. En el dia a dia. Ja ho diu el refrany, que fent i desfent aprèn l’aprenent. Perquè, siguem honestos: qui d’entre vosaltres, lectors, no troba en la seva vida quotidiana oportunitats a dojo per donar les gràcies o disculpar-se, per expressar afecte, per perdonar els errors- propis o aliens -, per no deixar-se endur per la ràbia, la tristesa, l’eufòria...? I siguem realistes també: la gimnàstica emocional és accessible i gratuïta. Sempre que un mateix estigui disposat a practicar-la, és clar.