Ja fa temps que les sèries de metges omplen la graella televisiva. Sèries com Anatomia de Grey, House o Hospital Central acaparen una audiència considerable. La fórmula? Trames curioses, personatges interessants, casos sorprenents... tot barrejat amb bones dosis d’intriga, amor, sexe i rock’n’roll. I funciona. Ens fan plorar i ens fan riure. Ens posen la pell de gallina. És clar que ser un voyeur de vides alienes, espatarrats al sofà de casa, és molt fàcil... Però estan les seves històries basades en fets reals? Hi ha algun home o dona de carn i ossos rere els protagonistes? Segons els creadors de les sèries, un equip mèdic els assessora per dotar els fets de la màxima credibilitat possible. Ara, si pregunteu a qualsevol metge o infermera que conegueu, s’encongiran d’espatlles, se’ls escaparà el somriure o esbufegaran indecisos. Perquè la realitat... la realitat, amics, és una altra història.

Equivocar-se és humà, diuen. De fet, l’home és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra; dues vegades... com a mínim. Però fins a quin punt és acceptable i lícit? Si un mecànic no fa bé la seva feina o un venedor ens ven un producte defectuós, tenim dret a reclamar. I amb el servei mèdic o el personal sanitari? Què succeeix quan no és un cotxe ni uns pantalons el que està en joc, sinó la vida d’una persona...?

El saben aquel que diu... una dona amb problemes de cor va a urgències amb dolors al pit; al cap d’unes hores, l’envien a casa sense diagnòstic i, al final, resulta que pateix una angina. Sembla un acudit, un de dolent; però no fa gens de gràcia. I menys perquè es tracta d’un cas real. O millor dit dos, amb poques setmanes de diferència. Aquesta és la realitat. I en moments així em pregunto: on estan els doctors anònims que inspiren als House, Grey, i companyia? A l’Hospital d’Igualada, per descomptat que no. I, mentre espero una resposta, dubto entre si riure o plorar...