Mentre observo al meu fill descobrir el món, em permeto el luxe de fer-ho jo també de nou. Gràcies a ell, recupero part de la curiositat perduda i torno a sorprendre'm. Com a persona aprenc cada dia; com a mare, cada minut. Perquè hi ha un abans i un després en el que m'envolta, igual que va succeir amb els meus pares quan jo vaig néixer. En els colors, els sabors, les llums, les ombres... Des de l'altra banda de la barrera de la paternitat, la vida es veu tan diferent! I reflexiono sobre aquestes i altres coses, tot degustant, per primer cop, un xampú de llauna (altrament anomenat clara o cervesa amb llimonada), sota l'atenta mirada d'en Pau.

"Cervesa amb llimones mediterrànies", veig escrit en l'envàs del meu refresc. I, per allò de la curiositat, llegeixo els ingredients (un mal costum que dóna més disgustos que alegries). Així, descobreixo que de llimona, el mix de la famosa marca de l'estrella, no en porta ni una gota. Llàstima. I, mentalment, l'afegeixo a la meva llista virtual de productes en boicot. Una llista que engloba qualsevol medicament que em receptin d'ara en endavant. Una llista que inclou certa marca de Rimmel que anuncia una model amb pestanyes postisses, i una caixa-banc amb esperit que es reencarna per fer el bé de forma altruista. Una llista que encapçala una coneguda marca de iogurts que t'activen i que has de prendre sí o sí, a qualsevol edat, època i hora del dia; perquè, sinó, comets un crim contra la humanitat, que la teva família, amigues i veïnes no et perdonaran mai; i vés amb compte al super, que no t'enxampi l'actriu que els representa, perquè està disposada a tot per arrossegar-te al costat fosc dels làctics (aquells que et regulen per dins)...

Vivim en una societat dicotòmica i tremendament hipòcrita, farcida d'estructures, normes, lleis, codis, amb doble cara. Volem i dolem. Una en diem i una altra en fem. Però el món en el que vivim no deixa de ser un mer reflex de nosaltres mateixos a gran escala. (I no només ho afirma aquell decret filosòfic oriental del "tots som un": els testos s'assemblen a les olles, en la Xina Popular i aquí també). Per això, resulta inevitable negar que tots i cadascú de nosaltres és un hipòcrita, en major o menor mesura. Un hipòcrita que vol el millor pels seus éssers estimats, però que contribueix a l'escalfament global; que no té un duro, però marxa de vacances; que es lamenta sempre, però no fa mai ni brot per canviar... El preu de la coherència, sobretot en temps de crisi, és massa alt. Millor tancar els ulls, anar fent. I qui dia passa, any empeny. Mediterràniament.