És interessant veure com, amb els anys, el consumisme ha anat evolucionant i transformant-se; especialment en aquestes dates. Potser en aniversaris o moments especials un simple detall és suficient, pel qui ho regala i per qui el rep; però això sovint no és aplicable a les grans celebracions… ni a la vida en general.

Recordo una època en la que dedicar temps, esforços i il·lusió en buscar, fer o obtenir un regal per a algú era sinònim d’estima i de valor; una època en la que importava més l’intangible que el volum o les formes; el present, més que el passat o el futur i la persona més que una marca o un eslògan. Recordo una època en la que eren benvingudes les sorpreses, on gairebé tothom gairebé sempre l’encertava i no hi havia lloc per tiquets, sobres, ni xecs regal.

Com a societat (i com a individus) vivim sotmesos al capitalisme. En el seu nom treballem, per guanyar diners (o per guanyar-nos la vida) i poder gastar-la en aconseguir objectes, espai per emmagatzemar-los o temps per gaudir-ne. I, al principi, aquest sistema tenia els seus avantatges; però és un peix que es mossega la cua. Perquè mai en tenim prou. Ni de diners, ni d’hores, ni de coses, ni de lloc…

Volem estar a l’última, volem el millor, per nosaltres, per aquells que estimem, però… entre poc i massa. Hi ha cada cop més gent que demana caritat al carrer o que remena contenidors, més famílies en el llindar de la pobresa o passant gana; i, alhora, mai s’havia llençat ni fet malbé tant de menjar o desaprofitat tants recursos com avui dia.

Segons diverses enquestes i estudis, en els darrers anys, han augmentat l’estrès, la depressió, la infelicitat, el consum d’ansiolítics, de relaxants musculars, de calmants… I sí, podem responsabilitzar de tot a la crisi, però no és la crisi també producte d’haver estirat més la mà que la màniga (ja sigui de forma individual o col·lectiva)? I no són també les crisis oportunitats per aprendre, per millorar i reconstruir allò que ja no funciona (potser, en aquest cas, el sistema)?