Fer exercici és saludable, d’això no hi ha cap dubte. Està científicament demostrat que a les persones que en practiquen algun, els augmenta la seva capacitat de concentració, el desig sexual, pateixen menys depressions i els millora tant l'autoestima com la tolerància a l'estrès. Sempre, és clar, que es faci amb certa assiduïtat. I potser és per aquests avantatges- entre molts d’altres -, que hi ha alternatives d’allò més curioses arreu del món, aptes per a gairebé tots els públics.

Per a qui no els espantin els polsos ni els peus d’atleta, poden inscriure’s al campionat mundial de lluita de dits del peu: un invent dels anglesos que va néixer mig en broma als anys setanta, una nit de borratxera. Per a paladars més exquisits, trobem la caça del Formatge, conegut esdeveniment esportiu que consisteix en atrapar-ne un que rodola muntanya avall; i mentre qui guanya s’enduu la peça en qüestió a casa seva, la resta de participants han de conformar-se amb un esquinç o algun os trencat. Però hi ha altres opcions, tant o més descabellades, per a tots els gustos, com per exemple el PoohSticks, un joc inspirat en els contes de Winie de Pooh; les competicions de llançament de telèfon mòbils originàries de Finlàndia; l’anomenada ”Regata de les banyeres” de Dinant, a Bèlgica; el Chess Boxing o el Pedra, paper i tisores, juguesca inventada pels xinesos a finals de l'era Ming, que es converteix en lliga a Las Vegas i on el vencedor pot endur-se 50 mil dollars. Fins i tot les mestresses de casa atrevides poden satisfer les seves necessitats amb la planxa extrema: un invent dels japonesos, dividit en vàries modalitats i que consisteix en planxar en els llocs i les postures més curioses que us pugueu imaginar... I sinó, si cap d’aquests us fa el pes, sempre podeu practicar l’esport internacional de moda, apte (com diria la poetessa) per a tu, tu, tu, tothom i 100% democràtic: la indignació. Enrere ha quedat ja el simple exercici de la queixa (ben conegut en el nostre país i el veí), sense més objectiu que d’alimentar el victimisme individual i col·lectiu. Avui, enlloc de quedar-se de braços creuats, el que es porta és indignar-se, amb voluntat de canvi, de millora. Ja sigui per solidaritat o egoisme, a casa, al carrer, a la feina (si es té la sort de tenir-ne)... Però quins beneficis ens aporta aquesta pràctica? Per desgràcia, a curt termini, de moment no gaires; falta veure a llarg, què succeeix. I és que, com en qualsevol altre exercici, el seu èxit depèn de la constància amb la que es practica.