Algunes llengües són pròpies d’un col·lectiu; com el Nushu, que va crear-se al segle III a la China, arran de la repressió masclista que patien les dones i que- excepte per algun escrit- va desaparèixer recentment al morir l’última dona que la parlava, Yang Huanyi, de 98 anys.

D’altres, ja només les parlen una o dues persones; per exemple l’Uskara, un dialecte del basc- dels més antics d’Europa, originari del Pirineu Navarrès- i que amb la mort de Don Ubaldo als 96 anys, va perdre l’única persona que el sabia escriure.

Molts —com el Kunza, propi dels indígenes del nord de Xile— van ser quasi exterminats pels invasors i les seves prohibicions.

Una llengua no és només paraules que la formen; és part de la història del lloc i de la gent que la parla; és el llegat d’un poble, una herència que passa de generació en generació al llarg del temps; és un patrimoni de valor incalculable. Una llengua és poder. Malgrat tot, en el món hi ha més de tres mil llengües en perill d’extinció i cada quinze dies mor un dialecte en algun lloc del planeta...

Amb la ressaca de Sant Jordi, descobreixo que Lo Nou Diccionari Lleidatà- Català ha estat un dels llibres més venuts a les comarques de Ponent. I me n’alegro molt. A part del consum tradicional de llibres, ja sigui obligat o mediàtic, cal tenir en compte obres així. Perquè trenquen una llança a favor de la llengua. I perquè, en un dia tan significatiu com aquest, és quan hem de fer pinya contra el drac de l’oblit, els totalitarismes i la repressió.