En la memòria, 8 juliol 2013

Algú m’hi devia portar. Era una exposició col·lectiva al bar Genus (actual Bindu, a la Rambla Sant Ferran) a l‘abril de 1982; coneixia alguns dels expositors, d’altres no. L’exposició va ser l'inici i l’ocasió d’una colla de trobades on vam fer amistats i projectes. Entre els expositors i contertulians hi havia l’Amadeu Font; tot i que ja portava una història llarga i reconeguda com artista, per a mi era una novetat.

Però va ser a l’agost d’aquell mateix any que, per la Festa Major, es va fer una exposició retrospectiva de l’Amadeu i em va suposar una revel·lació. El 3 de setembre, en el primer número de La Veu de l’Anoia (aviat farà 35 anys), vaig fer un comentari a la seva obra i, d’alguna manera, als dos ens va marcar.

L’Amadeu era indòcil, murri. Eixut com pocs, et mirava de reüll esperant la teva reacció; sabia que provocava, sabia que havia anat molt més enllà del que l’espectador es podia esperar, i et posava a prova; però l’obra que et mostrava estava sempre meticulosament realitzada, extremadament treballada. Si ell era eixut l’obra t’emmudia.

Havies de treballar per entrar-hi, l’obra obligava i esperonava, i llavors, en un acte d’empatia, senties aquell esforç i aquella exigència que ell hi havia posat: en el traç, en la pinzellada, en les formes, en els colors… 

Tot aquest esforç i exigència era el reflex de la seva actitud en la vida. S’exigia i exigia honestedat per sobre de tot i era, a més a més, una exigència sofridora, la seva obra era –és– una obra de pensament tràgic que elaborava mentalment amb dificultat i patiment fins que els pinzells l’alliberaven.

Però la tragèdia, viscuda íntimament, era –és– també tendra: en la suavitat dels colors austers, el matisos i tonalitats, les ratlles inacabades com carícies de tacte fràgil, allà hi veiem la presència de la feminitat, que ell admirava i respectava, expressada en formes essencials.

El proper dia 28 de juliol s’inaugura una exposició al Museu Comarcal amb les obres que la família ha cedit a la ciutat.