Dijous, 25/11/2021
413 lectures

Artemisia Gentileschi

El 25 de novembre és el dia contra la violència masclista. Ara bé, l'eliminació d'aquesta és tant essencial com una nova mirada vers les seves víctimes. Artemisia Gentileschi (1593-1652) ha passat a la història com la gran pintora italiana que va ser, però el seu valor es veu constantment atribuït, no tant a la seva obra, sinó a la seva resiliència vers les violències i opressions propiciades pel sistema patriarcal. Aquest sensacionalisme biogràfic, que deixa la seva obra en un segon pla, és principalment causa de dos factors. En primer lloc, perquè dins del sistema patriarcal sembla necessari justificar-se cada vegada que es reclama una figura femenina. Sovint, les dones són recordades per dades biogràfiques que engrandeixen la seva figura, com si els seus mèrits no fossin suficients. En segon lloc, perquè durant molts anys l'obra d'Artemisia va ser sotmesa al silenci històric, tot i haver sigut molt reconeguda durant la seva època. Els historiadors la van deixar caure en l'oblit, i va ser el feminisme qui va reclamar el seu lloc. Però aquesta recuperació estava fortament lligada a les pretensions de proposar la figura d'una heroïna que va sobreviure a les violències masclistes. 

Si bé és cert que la vida d'Artemisia està molt marcada per les discriminacions en l'àmbit artístic i les violències en l'àmbit social (per motius de gènere), hem de reclamar la seva obra amb la mateixa contundència que reclamem la seva biografia. I hem de saber separar-les. No hem de victimitzar-la ni reglar la seva obra al sensionalisme biogràfic. Perquè aquesta victimització fa que juguem amb les regles del sistema que propicia la violència masclista, i acabem exercint sobre Artemisia una violència diferent: la violència històrica. El fet de recordar-la com a pintora-violada-que-pintava-el-seu-dolor, quan al seu violador se'l recorda, simplement, com a Agostino Tassi, el gran pintor perspectivista, és violència històrica. Perquè quan reduïm la seva obra a les conseqüències de la violència rebuda, no la valorem com a pintora, sinó com a víctima. No és casualitat que les seves obres més reconegudes siguin aquelles en les que s'ha trobat una possible relació o reacció a la violació.

Artemisia Gentileschi va néixer a Roma el 8 de juliol de 1593. Va ser la primera filla de Prudenzia Montone i Orazio Gentileschi, un florentí amb pretensions de pintor que en aquell moment no era gaire reconegut. Després d'ella van venir quatre nens: Giovan, Francesco, Giulio i Marco. El primer va morir quan era petit, i amb el segon és amb qui va tenir una relació més estreta. Però el vincle familiar més fort va ser amb el seu pare, que des de petita va deixar-la estar al taller on pintava. Durant la seva infància, Artemisia va passar la majoria del temps experimentant amb els materials que sobraven al seu pare i desenvolupant un gran amor per l'art. Va ser l'única dels cinc fills que mostrava una devoció similar al seu pare en aquest àmbit. Orazio necessitava un ajudant i va tardar a acceptar que la seva descendent femenina era qui tenia més talent. Va instruir a tots els seus fills artísticament, però finalment va dedicar més temps a Artemisia, que acabaria sent la seva ajudant. El panorama artístic de l'època era el naixement del barroc, amb dues tendències al capdavant: el naturalisme i el classicisme. Caravaggio era el gran representant de la primera, on també destacarien Orazio Gentileschi —que va instruir-la en aquests termes— i la mateixa Artemisia. Així doncs, els primers anys de la pintora serien a l'ombra del seu pare, amb un gran desig de complaure'l i demostrar que estava a l'altura. Se sap que ambdós reconeixien mútuament el seu talent, però que ell era molt exigent amb la jove. Això ajudava a créixer a Artemisia, ja que gràcies a aquest reconeixement confiava en el seu talent, però a l'hora l'asfixiava.

Prudenzia Montone va morir l'any 1605. La desaparició de l'altra dona de la casa va ampliar en gran manera les responsabilitats d'Artemisia, que va assumir el rol de mare dins la llar. Van mudar-se dos cops i van reduir el servei, quedant-se només amb una criada. En conseqüència, Artemisia tenia molta més feina, però el seu pare volia que compaginés les responsabilitats familiars amb la seva instrucció. Era molta pressió per a una nena de només dotze anys, que anava in crescendo perquè Orazio cada vegada era més exigent, possessiu i paternalista. Davant de la possibilitat que sorgissin pretendents per a la seva filla, va minvar la seva llibertat per tal d'evitar que no es casés amb algú que no fos ric, ja que era el que s'esperava d'ella. Donat que, pel fet de ser dona, no podia seguir la seva instrucció a una acadèmia, i els recursos d'Orazio eren limitats, va demanar que li donés classes al seu gran amic, Agostino Tassi, un mestre del perspectivisme, els nus i les matemàtiques —tècniques que interessaven a Artemisia, que començava a trobar el seu propi estil.

Amb setze anys va ajudar al seu pare a pintar una Judit. Artemisia no sabia llegir ni escriure, de manera que era el seu germà, Francesco, qui li llegia els passatges bíblics per tal que aquesta pogués executar les seves obres. Com hem dit, el seu pare era cada vegada més protector i no la deixava sortir de casa per precaució. Van haver de despatxar la criada i va deixar-la a càrrec de Tuzia, una amiga de la família que s'havia mudat amb ells. En canvi, Orazio no es preocupava pels seus amics, que aprofitaven la seva absència per assetjar la seva filla —especialment Agostino Tassi i Cosimo Quorli. L'any 1610 Artemisia va pintar el primer quadre que coneixem de la seva obra: Susana i els vells.

Hi ha diverses teories que consideren que, donat que es va pintar un any abans de la violació i durant l'assetjament, Artemisia va reflectir els seus sentiments com a víctima. Independentment d'això, el quadre dona molt més de si. En primer lloc, aquest quadre és important perquè no només pot posar de manifest la situació que vivia la pintora, sinó la realitat de totes les dones, que vivien acostumades a l'assetjament sexual i els intents de violació. Sotmeses a la mirada lasciva dels seus companys. Convertint la Susana d'Artemisia en una denúncia a aquest paradigma. En segon lloc, hem de tenir en compte que l'autora és una nena de disset anys, i ja trobem un gran domini de la tècnica i el color. En tercer lloc, amb aquesta obra ja s'insinua la tendència que tindria la pintora per les heroïnes històriques i la mirada innovadora que caracteritzarà a Artemisia per trencar amb les perspectives tradicionals de les figures femenines. Susana, la muller de Joaquim, és assaltada per dos jutges de tercera edat, que amenacen amb denunciar-la per adulteri si no satisfà els seus desitjos. Susana resisteix i la denuncien, però guanya el judici. Fins al moment, els pintors havien recreat una Susana que mostrava desig sexual a partir de l'expressió del seu rostre, totalment sexualitzada i amb un toc de culpabilitat. En canvi, Artemisia recrea una Susana angoixada, completament aïllada i que només té el banc com a protecció dels seus agressors. Aquesta capacitat de recrear figures bíbliques amb una mirada original la converteix en una pintora destacada de la seva època, capaç d'innovar sense realitzar cap mena de plagi. Una mirada que serà el primer punt de separació entre Artemisia i el seu pare; el primer punt d'autonomia.

L'any 1612 Artemisia ja era molt coneguda a Roma, però no pel seu talent. Quan tenia quinze anys, Agostino Tassi va aprofitar l'absència del pare i l'ajut de Tuzia per a entrar a la seva habitació i violar-la. Un any després, Orazio va denunciar a Tassi per la violació de la seva filla i pel robatori de diverses pintures, destacant la Judit amb la qual havia col·laborat Artemisia. El procés judicial va durar set mesos i va ser molt traumàtic per a la jove. El seu primer interrogatori va produir-se el 18 de març, i va narrar els fets:

Va tancar l'habitació amb clau i, una vegada tancada, em va llançar a una banda del llit donant-me amb una mà al pit, em va posar un genoll entre les cuixes perquè no pogués tancar-les, i alçant-me la roba, que li va costar molt fer-ho, em va posar una mà amb un mocador a la gola i boca perquè no pogués cridar, i havent fet això va posar els dos genolls entre les meves cuixes i apuntant amb el seu membre a la meva natura va començar a empentar i el va posar dins. I el vaig esgarrapar la cara i vaig tirar-li dels cabells i abans que poses dins meu el membre, li vaig agafar i li vaig arrencar un tros de carn. (Cohen, 2000: 47)

Va estar una llarga estona a sobre meu, mantenint el seu membre a la meva natura i, quan va quedar satisfet, es va retirar. En veure'm alliberada, em vaig precipitar al calaix de la taula, vaig agafar un ganivet i em vaig dirigir a Agostino dient: «Jo et mataré amb això perquè m'has deshonrat». Ell em va replicar obrint la seva navalla: «Aquí estic, preparat». (Jamis, 1998: 187).

El testimoni d'Artemisia no posa només de manifest la violència sexual rebuda per part de Tassi, sinó també l'assetjament d'altres artistes que consideraven la violació una oportunitat per a posseir-la, ja que havia perdut la seva honra. Per exemple, explica que Cosimo havia intentat més d'una vegada mantenir relacions sexuals amb ella. Tassi, per la seva banda, es va comprometre a casar-se amb ella i, si ho hagués fet, no hauria tingut cap problema, ja que la llei no penalitzava un violador si aquest es casava amb la víctima. Però no podia complir la seva promesa perquè estava casat. Se sap que Tassi es va sotmetre a diversos processos judicials per agressions sexuals, i que segurament va fer assassinar la seva primera muller per fugar-se amb la germana d'aquesta. Però el testimoni de la jove no va ser suficient. Es va haver de sotmetre a una revisió ginecològica de dues matrones que van confirmar que no era verge, i al turment de la Sylba, que consisteix en l'estrangulament dels dits de la mà. Durant la tortura Artemisia cridava: «És veritat, és veritat, és veritat tot el que he dit». Tassi es defensava posant en dubte la virtut d'Artemisia, acusant-la d'haver mantingut relacions sexuals amb més d'un home. Els testimonis no van ser pocs. Molta gent, coneguda i desconeguda, va testimoniar a favor i en contra Artemisia. Molta gent, basant-se en rumors, va acusar-la del mateix que Tassi. Finalment, Tassi va ser condemnat a un any de presó per l'agressió sexual, tot i que va sortir abans.

Hi ha diversos llibres del procés judicial traduït en diferents idiomes (aquesta traducció està feta per l'autora) però, com apunta Cohen al seu article The Trials of Artemisia Gentileschi: A Rape as History (2000, pp. 47-75), és un error analitzar-los en el present, de forma anacrònica i sense el coneixement de les claus psicològiques i socials de l'època. I la gran vinculació d'aquest episodi a l'obra d'Artemisia implica perpetuar la violència sobre la reputació d'aquesta, hipersexualitzant la seva figura i la seva obra, sense valorar-la per se. 

Quan va acabar-se el procés judicial, Orazio va casar la seva filla amb Pietro Antonio di Vicenzo Stiatessi, el 29 de novembre de 1612. La precipitació mostra un intent de netejar la imatge de la seva filla. Al desembre, Artemisia va mudar-se a Florència amb el seu marit. A la seva nova llar va assumir el mateix rol: seguia pintant, tenia el seu propi estudi i era la mestressa de la casa. Durant aquells anys, va pintar el que, probablement, és el seu quadre més conegut: Judit decapitant a Holofernes (1612).

La història de Judit narra com aquesta va alliberar al seu poble assassinant a Holofernes, amb l'ajuda de la seva sirventa Abra. Holofernes havia sigut enviat per Nabucodonosor amb la missió de sotmetre els pobles israelians, però Judit el sedueix i és convidada a una festa. A la nit, aprofita l'estat ebri del seu enemic per a decapitar-lo i penja el seu cap a les portes de Betúlia. Aquesta Judit manifesta un sadisme terrorífic, ja que les dones realitzen la missió amb una decisió i fredor impressionants. Pels detalls sanguinaris i les expressions facials, així com pel tenebrisme, és considerada una de les obres més gore de la història de l'art. Com moltes interpretacions apunten, segurament no és casualitat la contemporaneïtat d'aquesta obra amb la violació. Hi ha elements que podrien insinuar que és la venjança d'Artemisia al seu agressor. D'una banda, Judit té una polsera al braç amb camafeus d'Artemisa, deessa de la caça i la virginitat. La relació amb Artemisa podria ser la identificació de l'autora amb l'acte que duu a terme Judit o, simplement, la seva firma pel símil dels noms. D'altra banda, l'espasa és el símbol de la magistratura jurídica romana, de manera que Judit està realitzant un acte de justícia metafísica. Per tant, sembla inevitable analitzar aquest quadre de manera psicosexual, i segurament existeix la relació, però hem de veure més enllà. Fora de la biografia, és una obra impecable que ha de ser valorada artísticament.

L'any 1616 va entrar a l'Acadèmia Florentina del Dibuix —sent la primera dona des de la seva fundació, l'any 1563. Un any després entra a la cort de Florència i als cercles més importants de l'aristocràcia florentina. De fet, el duc Cosme II de Mèdici va ser un dels seus protectors, i un dels seus clients més rellevants va ser Michelangelo Buonarroti (el nebot de Miquel Àngel). Va ser una de les seves etapes més productives, amb grans obres com Al·legoria a la inclinació (1615-1617) i Judit i la seva donzella (1619). Amb la segona, veiem com Artemisia ha madurat i perfeccionat la seva tècnica. La pintora s'aniria sofisticant, sense perdre la seva originalitat, la seva essència i la temàtica. En la mesura del possible, deixa enrere els episodis traumàtics i evita que interfereixin en la seva producció.

A Florència, Artemisia s'havia convertit en una dona i pintora independent, quelcom inusual en l'època i que va costar-li el matrimoni. L'any 1620 s'acaba la seva estança a Florència i es divorcia, quedant-se amb la custòdia de la seva filla, Prudenzia. Se sap que, igual que el seu pare, deixava a la seva filla estar al seu estudi i experimentava amb el material que sobrava. Per petició d'Orazio, mare i filla viatgen a Roma i després passen uns anys a Gènova, on ajuda al seu pare amb alguns encàrrecs. L'estança es va allargar més del que esperaven, i va ser el moment més productiu d'ambdós artistes, que van ser acollits al palau. Artemisia va pintar dues de les seves obres més famoses, Cleòpatra (1621-1622) i Lucrècia (1621), per a Pietro Maria di Cesare Gentile. La primera, Cleòpatra, és una de les figures femenines més rellevants de la història, que va suïcidar-se perquè, després de la mort del seu marit, Marc Antoni, Octavi només li deixava una opció: una vida d'esclavisme servil i sexual. La que havia de ser la reina d'Egipte va deixar-se mossegar per una serp i va morir.

La segona, Lucrècia, és la història d'una dona casada narrada per Tit Livi. Sisè Tarquini, el fill del rei Luci Tarquini el Superb, s'obsessiona amb Lucrècia. Quan el seu marit no està a la ciutat va a casa seva i aquesta no cedeix, l'amenaça d'assassinar-la i deixar el seu cadàver al costat del d'un esclau, acusant-la d'adulteri. Lucrècia acaba cedint als desitjos de l'agressor i és violada. Més tard, explica la història al seu marit, que la perdona perquè sap que no ha estat culpa seva. Ella, però, no podia viure amb la consciència tranquil·la i decideix suïcidar-se, clavant-se un ganivet.

De nou, Artemisia trenca totalment amb la recreació tradicional d'aquestes dones. A la Roma Clàssica, el suïcidi era un acte honorable depenent de la situació, i aquest és el cas de les seves heroïnes. Una, no vol viure esclavitzada i, l'altra, no pot suportar el pes de la seva deshonra. Però el crim, l'acte vergonyós, no el cometen elles. Per això, no les victimitza. Artemisia veu en elles dones valentes i representa la feminitat de les seves heroïnes, no amb la usual delicadesa o sexualització, sinó amb força i poder. 

Artemisia Gentileschi era cada vegada més coneguda, i les seves obres viatjaven des d'Espanya fins a Anglaterra, on va haver de viatjar l'any 1638 per petició del seu pare. Orazio viva a Greenwich, on s'havia compromès a pintar els frescs del palau. Però estava malalt, vell, i necessitava l'ajuda de la seva filla. El 7 de febrer de 1639, després d'haver treballat conjuntament en aquest projecte, Orazio Gentileschi va morir. I ella va acabar sola el fresc, Una al·legoria de la pau i les arts, el mateix any.

Els darrers anys de vida, la pintora va ser mestra d'alguns joves i va seguir produint obres per a mecenes importants fins que va morir l'any 1652. Va morir satisfeta i feliç, perquè havia reconquerit la seva ciutat natal. Perquè havia demostrat el que havia insinuat, des de jove, amb l'Autoretrat com al·legoria de la pintura (1615).

Aquesta obra és una declaració d'intencions. Trobem una figura femenina amb una brúixola i un gest encorbat. Amb aquest gest, la jove Artemisia al·ludeix al seu destí: a la seva inclinació irrevocable cap a l'art. I reivindica el paper de la dona com a creadora i artista. La seva determinació i el seu talent van forçar el seu lloc en un món d'homes, i la van convertir en una de les pintores i pintors més importants de la història de l'art. 










 

Altres articles de Anabel Tena García

2 Comentaris

anabel-tena-garcia

Anabel Tena García

Òdena

30 de novembre 2021.15:31h

Respondre

¡Muchas gracias! Si, sin duda fue una a mujer adelantada a su época que pagó las consecuencias desde muy joven.

M

Mar

Igualada

30 de novembre 2021.07:21h

Respondre

Gran y sorprendente mujer protagonista, Mujer fuerte y.adelantada.a.su época. Todo un ejemplo para admirar y mirar su vida y su grandisimas obras. Y a la autora del articulo sigue el camino que... Llegir més llevas que seguramente te llevara lejos

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.