Divendres, 24/9/2021
1406 lectures

Hedy Lamarr

Hedwing Keisler, més coneguda com a Hedy Lamarr, destacava durant la seva època per la seva aparença, sent considerada «la dona més bella del món». Va ser una de les estrelles més emblemàtiques del seu temps i que va canviar la imatge de Hollywood. Ara bé, el seu estrellat va eclipsar la resta de les facetes de l'actriu, que va sentenciar a una entrevista per a la Forbes: «el cervell és més important que l'aparença». A Hedy no la van valorar més enllà del seu físic, i el seu reconeixement va limitar-se al seu èxit cinematogràfic —val dir que no només fou actriu, sinó també productora. En canvi, no podem parlar de la seva biografia sense esmentar que fou una important inventora tecnològica i la descobridora del «salt de freqüència», que va assentar les bases de la tecnologia del que avui anomenem Wi-Fi, Bluetooth i GPS. Els familiars de Hedy expliquen que, durant els seus últims anys, la inventora manifestava la necessitat de donar a conèixer la història de Hedy Lamarr, i no la de Hedy-Lamarr-la-de-les-pel·lícules. A més d'una entrevista d'aquella època va mostrar-se disconforme amb la imatge que tenien els seus coetanis d'ella, ja que se centraven únicament en la seva faceta estètica, la més trivial de totes. Per apropar-nos als seus desitjos, la majoria de la informació d'aquest article està extreta del documental d'Alexandra Dean, Bombshell: La historia de Hedy Lamarr, per tal de conèixer a Hedwing Keisler a partir de la seva pròpia veu i de les persones que van formar part de la seva vida. Gràcies al punt de vista de la directora i la curosa recerca, aquesta és una font fiable que ens permet evitar ser eclipsats per aquesta imatge banal. 

Hedwing Eva Maria Keisler va néixer el 9 de novembre de l'any 1914 a Viena. Era la filla única d'una mare catòlica i un pare jueu pertanyents a la classe burgesa. Vivien al districte 19, el barri de moda que era jueu i molt artístic. La seva infància va transcórrer de manera feliç i tranquil·la. Des de petita va ser una nena molt curiosa que mostrava interès per aparells de tota mena i el seu pare gaudia explicant-li el seu funcionament, com ara el del tramvia. De fet, amb cinc anys va arreglar una capsa de música trencada. A l'escola es diferenciava de la resta pel seu talent innat per les matemàtiques i la física, i la seva gran capacitat de resoldre problemes complexos.

Molts la consideraven una «enfant terrible», perquè entrada l'adolescència ja destacava per la seva bellesa. El seu somni era ser actriu i amb setze anys va sentir-se preparada per a complir-lo, de manera que es va dirigir als estudis Sascha, on li van donar un paper de figurant. Abans dels vint anys ja era molt famosa pel seu paper a Èxtasi (1933), però aquesta producció també va marcar la resta de la seva carrera en un sentit negatiu. L'estrena va tenir molt d’èxit, tothom parlava d'Èxtasi i de la seva protagonista, Hedwing, que havia protagonitzat el primer orgasme pornogràfic i el primer nu integral en el cinema. De manera que gran part de l'èxit es va donar al fet que la pel·lícula era molt polèmica. Es va convertir en una icona de l'erotisme i es va fer famosa ràpidament, però a canvi va ser encasellada en aquell-tipus-de-dona, en el sentit més denigrant de l'expressió. 

Aquest èxit va marcar la seva vida d'una altra manera: a conseqüència de l'escàndol, els seus pares van donar la seva mà a Fritz Mandl, un magnat armamentístic d'Àustria que feia negocis amb Hitler i Mussolini. Els pares pensaven que aquest matrimoni concertat tornaria a portar a la seva filla pel bon camí. Al principi, li agradava la vida de rica, però no va tardar a adonar-se que el preu a pagar per aquell luxe era massa alt. Havia de renunciar a allò que més anhelava: la seva llibertat. Es va convertir en una dona-objecte, tot el que havia de fer era acompanyar al seu marit i exposar la seva bellesa, que va resultar ser una moneda de dues cares. Ell estava orgullós de l'aparença de la seva dona alhora que era molt gelós i possessiu. No la deixava entrar a la seva fàbrica per les mirades que despertava en els treballadors i va intentar fer-se amb totes les còpies d'Èxtasi, volent evitar que ningú més veiés el cos de la seva dona. Va fracassar en l'intent, ja que es feien nombroses còpies constantment. Però no li va permetre tornar a exercir d'actriu.

L'any 1937 va morir el seu pare d'un atac de cor —en part, a causa de l'angoixa generada per les restriccions de l'alemanya nazi al col·lectiu jueu. Aquest succés va resultar un punt d'inflexió, ja que al cap de poc va fugir de la seva gàbia d'or. El seu marit la controlava les vint-i-quatre hores del dia, però va trobar la manera. Una nit, durant un sopar pel qual ella havia escollit les criades, va posar un somnífer al te d'una que se li assemblava. Va agafar les seves joies, la seva roba i la seva bicicleta i va fugir a Londres —on va passar uns dies molt durs tractant d'evitar els contactes del seu marit, que la buscaven.

A Londres, l'actriu va veure una pel·lícula de Louis B. Mayer i va decidir que volia treballar al seu imperi, la Metro Goldwyn Mayer. En aquells moments el productor viatjava per Europa contractant als actors i actrius que fugien de l'alemanya nazi —aprofitant la seva desesperació per oferir sous molt baixos. L'any 1937 Hedwing va aconseguir una reunió amb Mayer, que li va oferir cent vint-i-cinc dòlars setmanals i li va recordar que s'havia de deixar la roba posada. Va rebutjar l'oferta. Però va embarcar-se al SS Normandie per persuadir a Mayer i durant el viatge va firmar un contracte amb la Metro Goldwyn Mayer. Amb un sou de cinc-cents dòlars a la setmana. A canvi, Hedwing havia de quedar-se enrere, ja que aquest nom arrossegava la mala reputació d'Èxtasis. Va ser així com va néixer Hedy Lamarr, nom proposat per la muller de Mayer en honor a l’actriu Barbara La Marr. L'any 1938 havia aconseguit allò que tant desitjava: era lliure. Però estava preocupada pel període de prova del contracte i no li oferien papers importants. El seu primer paper important va ser a Alger (1938), de Walter Wagner. L'èxit rotund de la pel·lícula la va convertir instantàniament en una estrella de Hollywood i la seva carrera cinematogràfica va emprendre el vol. Va sortir a totes les revistes de cinema i moltes actrius van començar a retocar la seva imatge per assemblar-se a ella.

Uns anys després va participar en El fruit daurat (1940), de Mayer, paper amb el qual va assegurar la seva carrera. L'any 1940 va produir nombroses pel·lícules, i va descobrir què implicava ser una estrella de Hollywood. L'actriu Betty Davies va descriure aquell món com un sistema esclavista que lligava les actrius als estudis durant set anys, treballant sis dies a la setmana i havent d'arribar molt d'hora a l'estudi per sortir al vespre. Per poder-ho aguantar els hi proveïen unes pastilles que les ajudaven a despertar-se, probablement amfetamines. Durant aquests anys el seu amant intelectual, Howard Huges, li va donar una versió de l'equipament tècnic i Hedy aprofitava el temps lliure a l'estudi per treballar en els seus invents. Huges també va posar-la en contacte amb persones importants del món científic i tecnològic, a l'hora que va proveir-la de nombroses eines per als seus invents. Hedy, per la seva banda, va ajudar-lo amb el seu propòsit de redissenyar els avions per tal de fer-los més ràpids, observant que fent l'estructura de l'avió segons la forma anatòmica de les aus o els peixos es reduiria la resistència en el medi. Huges va utilitzar la seva idea i va aconseguir millorar la velocitat dels avions que, de fet, actualment tenen aquesta forma.

En aquell moment, Hitler havia envaït l'Oest d'Europa i amenaçava a Gran Bretanya. La mare de Hedy va haver de fugir d'Àustria, que va ser totalment destruïda, i vivia a Londres, preparant-se per a creuar l'atlàntic. D'altra banda, la Metro Goldwyn Mayer va prohibir a les seves actrius i actors donar a conèixer els seus orígens. Ella ja els havia deixat enrere, però la preocupació per la seva mare la va impulsar a fer el seu descobriment més important. Com hem dit, Hedy treballava a l’estudi en els seus invents, però també quan arribava a casa al vespre, en comptes de dormir, continuava. Quan els submarins nazis anaven guanyant la guerra i la teva tecnologia superava a la resta, va tenir una idea. A un article diu: «Vaig tenir la idea quan vaig pensar en com equilibrar la balança per als britànics. Vaig pensar que un torpede controlat per ràdio ho aconseguiria». Per fer-ho, és ideal que el vaixell que el llança es comuniqui amb el torpede, però la tecnologia de la ràdio no era segura. És amb aquest dilema quan Hedy descobreix un mètode secret: canviar de freqüència de forma constant i sincronitzada, de manera que no es poden interceptar perquè només ataques una freqüència durant una fracció de segon. Ho va anomenar «salt de freqüència», i és així com funcionen ara les radiocomunicacions segures. No obstant això, no va poder materialitzar la idea fins que va conèixer al músic George Anthell. Junts van dissenyar tres invents per als Aliats, el més important d'ells el «sistema de comunicació secret». George va descobrir que si els rotllos de les pianoles accionen les tecles, també poden activar freqüències de ràdio a un vaixell i un torpede. Aquesta comunicació es donava a través de vuitanta-vuit freqüències que es combinaven aleatòriament, de manera que era un sistema d'encriptació gairebé indesxifrable. El consell d'inventors va estar d'acord que era una idea brillant i els van posar en contacte amb Sam S. Mackeow, qui teòricament va dissenyar l'electrònica de l'invent. L'any 1941 cedeixen la patent al Consell d'Inventors de Washington, i aquests la cedeixen a la marina, que rebutja la idea considerant ridícul fer ús bèl·lic d'un invent basat en pianoles, fruit de l'enginy d'una actriu i un músic. A Hedy Lamarr li van dir que, si volia contribuir a la guerra, el millor que podia fer era dedicar-se a vendre bonificacions, fent ús del seu físic com un atractiu. Finalment, l'any 1942 el govern dels Estats Units va prendre possessió de la patent per ser «propietat d'un enemic estranger». Això va enfadar a Hedy, que a una entrevista retreu al govern que quan van utilitzar la seva imatge per recaptar, aproximadament, vint-i-cinc milions de dòlars per a la guerra no la consideraven un «enemic estranger».

Després d'aquest episodi Mayer li va donar el paper protagonista de Càrrega blanca (1942), una pel·lícula pujada de to per a complaure els soldats. Se sap que el productor dividia el món en dos tipus de dones: les santes i les prostitutes. Probablement, pensava que Hedy era de les segones des d'Èxtasi, de manera que va encasellar-la la resta de la seva carrera. Aquesta consideració va generar molts conflictes entre el productor i l'actriu, ja que ella sempre demanava papers més importants. A una entrevista per a la Forbes diu: «Crec que estem controlats per nosaltres mateixos, per la nostra manera de pensar i de tractar amb els altres. Però arriba un moment en què no pots més, i t'has de fer escoltar». Hedy es va passar tota la seva vida intentant fer-se escoltar i sent anul·lada pels altres, de manera que va prendre una decisió sorprenent. Va produir la seva pròpia pel·lícula: L'estranya dona (1946). Va ser l'única actriu de la seva època que va exercir també de productora. Anys després, Cecil B Milles li va oferir el paper de Dalila, a Samsó i Dalila (1949). La pel·lícula va tenir un gran èxit, arribant a ser la segona pel·lícula que més va recaptar en aquella època, només superada per El que el vent es va emportar (1939). Després, Hedy va produir La poma de la discòrdia (1954), que tractava de com s'interposa la bellesa al camí de l'amor de les grans dones de la història, on ella va interpretar els tres papers principals. Va ser una gran producció, però no va trobar distribució, de manera que va arruïnar-se.

L'estrella es va anar apagant els següents anys. Amb quaranta anys se sentia molt insegura, donat que la gent reclamava la Hedy dels inicis, aquella icona eròtica o la jove glamurosa. Aquesta reclama arribava al punt d'escriure sobre l'actriu a un diari: «està vella i lletja» i «no la reconeixeríeu». A més a més, ella sempre havia sentit que ningú l'havia valorat per qui era, sinó només pel seu rostre. En conseqüència, es va començar a fer operacions quirúrgiques que van durar fins als seus últims dies. L'any 1954 es va mudar a Texas amb el seu cinquè marit, Howard Lee, i es va tornar a convertir en una dona-objecte. Aquest nou amor també va resultar un fracàs, i Hedy va caure en les drogues. El seu comportament, tal com expliquen els seus fills al documental, era cada vegada més inestable. Però la seva filla diu que va perdonar el comportament de la seva mare perquè no era culpa d'ella, sinó del sistema que l'havia fet famosa —em prenc la llibertat de fer recaure aquesta culpabilitat també en el sistema patriarcal. Hedy va ser pacient del doctor Feelgood des dels anys cinquanta fins que aquest va perdre la seva llicència l'any 1974. A una entrevista explica que sovint la punxaven. Segons el doctor eren vitamines que li donarien energia, però ella sabia que no ho eren. El més probable és que fos metamfetamina.

L'any 1966 va haver d'assistir a un judici per furt, on la jutjada era ella. Estava comprant als magatzems de May quan va ser arrestada per un agent de seguretat. Al judici, va dir: «No vaig voler robar res. Pagaré amb gust els articles. Tinc els diners». Portava 14.000 dòlars, però en va robar uns 80 en productes. Després d'aquest incident, molta gent la considerava una cleptòmana. El mateix any, La Fàbrica de Wharhol va produir Hedy, the 14 year old girl, burlant-se obertament d'ella. Hedy es va convertir en un acudit públic i el judici va impossibilitar que pogués fer l'últim paper que li havien donat. Finalment, va deixar d'aparèixer en públic i es va quedar sense diners. Només rebia ajudes, concretament tres-cents dòlars al mes.

L'any 1966 Hedy escriu a un amic de la marina per saber què havia passat amb la seva patent, manifestant la intenció de recuperar-la. No va rebre resposta. La patent va ser utilitzada durant la Crisi dels míssils de Cuba i, segons la Llei de Patents, aquesta havia passat a ser d'ús comú, donat que havia passat el temps de vigència —l'any 1959. De fet, estava segura que s'havia utilitzat abans. I hi ha proves que la van entregar a un contractista durant la seva vigència. Hi ha un correu electrònic de Romuald Irenus on diu que li havien donat la patent, encarregant-li una sonoboya. El cas és que Hedy Lamarr no va rebre cap remuneració pel seu invent, que actualment té un valor de mercat estimat en 30.000 milions de dòlars. Sí que va rebre cert reconeixement, al final de la seva vida, quan persones de la indústria de les comunicacions es van adonar que el salt de freqüència era revolucionari. L'any 1997 va rebre un premi per la seva idea, però a ella ja no li interessava. I tampoc volia aparèixer en públic. Finalment, va morir tres anys després, el 19 de gener de l'any 2000.

En resum, Hedy Lamarr va ser una gran actriu que va guanyar una gran fortuna amb les seves actuacions. Però també va ser la inventora del de salt de freqüència, un concepte que va revolucionar el món tecnològic i que està present en molts dels sistemes de comunicació dels que en fem ús quotidianament. En canvi, mai va rebre cap remuneració per cap dels seus invents i el reconeixement va arribar massa tard. Quan Hedy ja estava trencada. Anys abans de morir va sentenciar a una entrevista: «Només sé que no m'entenen. Com poden entendre a algú que ha passat per tantes fases com jo?». Per aquest motiu, aquest article no només pretén fer eco del seu nom sinó també d'alguna d'aquestes fases amb la intenció de trencar la imatge que sovint ens venen d'ella. En paraules de Hedy Lamarr: «Qualsevol dona pot ser glamurosa. Tot el que has de fer és quedar-te quieta i semblar estúpida». Però ella mai va conformar-se a ser glamurosa. Va desafiar els rols i va lluitar per la seva llibertat, pel reconeixement que mereixia i pel bé d'un país que no la va valorar mai com a persona, sinó només com a objecte. Una societat misògina que va encasellar-la segons els rols de gènere, reduint les seves capacitats a les físiques o estètiques pel simple fet de ser dona. I nosaltres tenim l'obligació de reclamar el lloc que es va fer la inventora en un món d'homes, lloc que va deixar-se l'ànima per aconseguir.

 



 

 



Altres articles de Anabel Tena García

5 Comentaris

B

Bea

Igualada

29 de setembre 2021.15:26h

Respondre

Fantàstic!!!
Moltes gràcies per apropar-nos a aquestes GRANS dones!!
:)

anabel-tena-garcia

Anabel Tena García

Òdena

30 de setembre 2021.12:58h

Gràcies a tu per llegir-me!

anabel-tena-garcia

Anabel Tena García

Òdena

30 de setembre 2021.12:58h

Gràcies a tu per llegir!

I

Ines

Òdena

26 de setembre 2021.13:30h

Respondre

Quin descobriment, m’ ha sorprès molt!
Gràcies per compartir aquestes vides de dones.

anabel-tena-garcia

Anabel Tena García

Òdena

30 de setembre 2021.13:02h

Gràcies a tu!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.