Dilluns, 8/3/2021
1678 lectures

Avui, 8 de març, és el dia internacional de la dona treballadora. La versió històrica espanyola vincula aquesta data a la commemoració de l'incendi de la Cotton, una fàbrica on s'havien tancat 129 dones per manifestar-se contra les seves condicions precàries de treball. El propietari va incendiar la fàbrica amb les dones a dins. Van morir totes elles. Cal dir que hi ha altres explicacions històriques del 8M, però aquesta és la que tenim més a prop. També la història situa el naixement del feminisme (en tant que moviment revolucionari consolidat de caire polític) a la Revolució Francesa. En aquest període destaca la figura de Marie Gouze, més coneguda com Olympe de Gogues. És especialment coneguda per la publicació de la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana, una rèplica de la Declaració dels drets de l'Home i del Ciutadà que proclamava la igualtat natural entre homes i dones i n'exigia la civil. Sembla ser que l'Assamblea Nacional s'havia oblidat d'aplicar la igualtat universal, i es va centrar només en la igualtat varonil. La Revolució Francesa és un període històric molt curt i agitat. En pocs anys hi va haver canvis importants que van provocar un punt d'inflexió històric, i que encara ressonen en les polítiques d'avui dia. Com va dir Lenin, més d'un segle després, parlant d'una altra revolució, «hi ha dècades en les que no passa res; i hi ha setmanes en les que passen dècades». Això fa que sigui difícil no trobar importants contradiccions en les personalitats polítiques importants de l'època. Olympe de Gougues no es lliura d'aquestes contradiccions, i el mite que ha arribat a nosaltres sobre la feminista fa que semblin encara més contundents. Però en això ens centrarem més endavant.

 

 

Marie va néixer el 7 de maig de 1748 a Montalban, França. Els seus pares van casar-la quan tenia setze anys amb un home molt més gran. El matrimoni fou breu, ja que l'home morí al cap de poc temps, però fou prou llarg perquè Olympe considerés el matrimoni «la tomba de la confiança i de l'amor». Van tenir un fill, Pierre Aubry, i en morir el pare Marie va procurar una bona educació (que ella no havia pogut tenir) per al nen. L'any 1770 es van poder mudar a París gràcies als ingressos que va obtenir a partir de la viudesa, on va poder relacionar-se amb algunes persones de l'elit intel·lectual del Segle d'Or francès. Els seus primers textos literaris foren peces teatrals. L'any 1789 va aconseguir posar en escena la seva obra, Zamore et Mirza, en la qual defensava els drets dels colons «lliures de color» i criticava durament les condicions de l'esclavitud colonial. També l'any 1789 va esclatar la Revolució Francesa. En aquell moment Olympe tenia quaranta anys i ja havia tingut una important activitat política basada en la producció de pamflets feministes. Aquell any l'Assemblea Nacional elabora la Declaració dels drets de l'Home i del Ciutadà, que va servir de prefaci a la Constitució del 1791 (primera constitució de la història de França), votada i acceptada el 3 de setembre de 1791. Uns dies més tard, el 5 de setembre, es publica la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana. La seva autora és Olympe de Gouges.

 

Arran d'aquests dos fets —la peça teatral i la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana— ha tingut lloc la mistificació de la feminista. Florence Gauthier amb el seu article Olympe de Gouges: ¿història o mistificació?, ens adverteix: «Olympe de Gouges és objecte en l'actualitat d'una temptadora creació d'un mite. La seva defensa valerosa i eficaç en l'àmbit de les idees d'una Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana de 1791 s'interpreta, erròniament, com a portadora d'un caràcter democràtic i universal de drets». Aquest mite arriba a plantejar la imatge d'una màrtir feminista que va morir a conseqüència de les seves reivindicacions polítiques en defensa dels drets de la ciutadana, i la qualifica d'una dona avançada al seu temps, així com una figura important per a l'abolició de l'esclavitud.

 

Pel que fa a la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana, hem de conèixer el context polític i social si volem evitar caure en la mistificació. L'any 1789 el Rei, Lluís XVI, va convocar els Estats Generals, que no s'havien reunit des de 1614. Aquesta institució existia des de finals de l'Edat Mitjana i els diputats eren escollits pels tres estaments del regne: clergat i noblesa (menys del 3% de la població) i el «Tercer Estat», és a dir, el poble (el 97% de la població). Per decisió de Lluis XVI, el Tercer Estat tenia un vot per cada cap de família, i els diputats van ser escollits en les assemblees primàries de les aldees i els gremis dels barris més urbans. Però, considerant que era una representació electoral desigual (el 3% tenia la mateixa representació que el 97% de la població) , i donades les negatives del Rei a igualar-la, el Tercer Estat va autoproclamar-se Assemblea Nacional. Aquesta Assemblea va elaborar la Declaració dels drets de l'Home i del Ciutadà, l’any 1789. En aquest punt és important remarcar que les dones participaven i votaven en les assemblees aldeanes i urbanes des de l'Edat Mitjana. A més a més, l'any 1789 moltes dones eren caps de família, i per tant  van poder votar en aquestes eleccions. Ignorar aquests fets ens pot impulsar a fer prejudicis incorrectes de l’època, per això Florence, en contra de la concepció que tenim actualment de la dona medieval o moderna, diu: «Doncs no, les nostres quadràvies no caminaven a quatre potes!». Així doncs, les assemblees primàries van continuar reunint-se —amb la participació tant d'homes com de dones—, donant lloc a comunes populars de caràcter democràtic i revolucionari. Davant d'aquest fet, els monàrquics i els aristocràtics van esforçar-se per suprimir aquestes assemblees primàries comunals. L'any 1791 es va elaborar la primera Constitució francesa, que va utilitzar la Declaració dels drets de l'Home i del ciutadà de prefaci. No obstant això, l'Assemblea Constitutiva va establir un sistema electoral censatari. Aquest sistema, conegut com a «aristocràcia dels rics», reservava els drets polítics als ciutadans homes, tot excloent als pobres i a les dones, ja que els requisits per ser ciutadà eren: «haver nascut o nacionalitzar-se francès, tenir 25 anys fets, residir a la ciutat o al cantó el temps fixat per la llei, pagar, en qualsevol lloc del regne, una contribució directa igual almenys al valor de tres jornades laborals i presentar rebut, no estar en situació de dependència, com ara ser servidor assalariat […]». No va ser fins a l'any 1792 que es va fundar la primera República Francesa, establint el sufragi universal. Però no fou efectiva fins a l'any 1793, ja que el partit que estava en el poder, la Gironda, va endarrerir la votació de la Constitució tant com va poder.

Olymple de Gouges era partidària de la Gironda. Defensava un sistema polític monàrquic i aristocràtic, i estava a favor del sufragi censatari aplicat l'any 1791 (que excloïa a les dones i als pobres). Tot i això, el mateix any va publicar la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, un contundent pamflet polític que reivindicava la igualtat de drets entre homes i dones. La declaració de l'Assemblea Nacional estava influenciada per la independència dels Estats Units d'Amèrica i pels valors de la filosofia il·lustrada. La Il·lustració sorgeix, principalment, dels pensaments de John Locke (criticava l'absolutisme monàrquic i plantejava la divisió de poders) i Newton (imposició de la raó com a manera d'entendre el món). Aquesta corrent filosòfica criticava durament l'Antic Règim i volia analitzar el món racionalment, sent el centre de tota reflexió l'home. També defensava la garantia dels drets naturals, principalment la llibertat individual, la igualtat i la propietat privada. Per això, els membres de l'Assemblea Nacional declaren el següent: «considerant que la ignorància, l'oblit o el menyspreu dels drets de l'home són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, han resolt exposar, en una Declaració solemne, els drets naturals, inalienables i sagrats de l'home». I a l'Article 1 fan èmfasi en la importància de garantir aquests drets naturals: «Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna». Per altra banda, Olympe també estava influenciada per la filosofia il·lustrada, i apel·lava a la igualtat de drets entre homes i dones des dels mateixos valors polítics. A la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana reclama, primerament, l’admissió de les dones a l’Assamblea («Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen ser constituïdes en assemblea nacional»). També reivindica la ciutadania de les dones i declara que les dones han de gaudir de la garantia dels drets naturals i de la resta de drets que s’han garantit als ciutadans barons. Ambdues declaracions proclamen la igualtat ciutadana, la garantia dels drets naturals, la sobirania nacional i defensen la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa. A més a més, la declaració d'Olympe no fa referència només a la meitat de la població (homes), sinó que també inclou les dones i un epíleg contundent amb declaracions fermes, com ara «dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets» o «l’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrer a les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’ha tornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quan deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu aconseguit amb la revolució?». Aquest fet pot semblar contradictori, tenint en compte la seva posició política ja esmentada, però davant d'aquestes contradiccions no hem de crear el mite d'una feminista que defensa la democràcia universal. Les hem d'abordar mantenint-nos fidels a la veracitat dels fets. Això ens obliga a considerar a Olympe conservadora, més que una dona avançada a la seva època, tot i que no ens permet negar que va ser una feminista important de l’època. 

 

Pel que fa a l'abolició de l'esclavitud, Olympe va publicar Zamore et Mirza (1789), on abordava la defensa dels drets dels colons «lliures de color». Aquesta obra va ser editada l'any 1792, adoptant el títol de L'esclavatge de Noirs ou l'hereux naufrage, on va incloure un pròleg defensant el projecte oficial de la Societat dels Amics dels Negres. Aquesta societat apel·lava a una forma de neocolonialisme i volia suavitzar les dures condicions de l'esclavitud, però no abolir-la. Per tant, Olympe no criticava el sistema colonial ni l'esclavitud, només defensava una millora de les seves condicions.

 

Finalment, pel que fa a la seva condemna a mort el 3 de novembre de 1793, sentenciada pel Tribunal Revolucionari durant el conegut «Regnat del terror», cal saber que: un cop proclamada la República Francesa, l’any 1793, els jacobins van assolir el poder i van condemnar a mort a la majoria dels partidaris de la Gironda i a qui renegava de la sobirania nacional o la democràcia universal. Olympe, partidària dels Girondins i de la monarquia, va publicar una sèrie de pamflets denunciant la República. Aquests pamflets —i no els pamflets de revindicacions feministes— són els que van portar-la a la guillotina el 3 de novembre de 1793. 

 

Davant d'aquests fets, cal reconèixer dues veritats. D'una banda, no es pot negar la importància de la figura d'Olympe de Gouges en la lluita feminista. La Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana és un dels primers documents oficials de la lluita feminista, que va néixer durant la Revolució Francesa reivindicant, principalment, el dret a ciutadania de les dones. I ha tingut una gran repercussió en la posteritat. A més a més, Marie no només va escriure la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana sinó que també va elaborar diversos pamflets defensant els drets de les dones, com per exemple el dret al divorci. D'altra banda, no hauriem de continuar difonent el mite fal·laç d'una màrtir feminista. Hem d'acceptar el conservadorisme d'Olympe, posant-la en el context polític i social corresponent, i hem d'abordar les contradiccions de les seves defenses polítiques apel·lant a la veritat. Si volem afegir el nom de les dones importants als llibres d'història, com reclama un article de El país que parla d'Olympe de Gouges, no podem fer-ho sense aquesta actitud crítica davant de la informació que tenim de la feminista. Si no, amb el pas dels anys, la figura d'Olympe serà cada vegada més difusa i no podrem oferir un relat veraç d'ella. Com diu Florence, «aquestes interpretacions falses enganyen al lector sobre els fets, en comptes d'il·luminar la seva lampara». I la intenció d'aquest article és atribuir a la figura d'Olympe el valor que mereix, però pretenent aportar llum sobre la seva biografia. 



Altres articles de Anabel Tena García

2 Comentaris

anabel-tena-garcia

Anabel Tena García

Òdena

10 de març 2021.17:34h

Respondre

Moltes gràcies!!

J

Joan Carles

8 de març 2021.21:17h

Respondre

Brutal! Gràcies per aquest article

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.