Escriure un article biogràfic sobre Jane Austen és complicat. Disposem de moltes dades biogràfiques, però el perfil de l'autora és difús. Això es deu al fet que mai escrivia sobre ella mateixa i, si ho va fer, no ens ha arribat. A més a més, la informació més fructífera es troba en la correspondència amb la seva germana, Cassandra, però aquesta va destruir part de la mateixa. La seva pròpia família ens ha deixat informació seleccionada d'Austen, i ha suprimit el que no encaixava amb el paper de la dama georgiana. Tampoc ajuda el fenomen que Roger Sales anomena «austenmanía», fent referència a la producció cinematogràfica del final del segle XX, on es va distorsionar significantment la figura de les heroïnes d'Austen presentant-les des de la perspectiva feminista de l'època. En tot cas, el que podem saber segur és que Austen està al nivell dels autors immortals, on trobem figures com Shakespeare. Virginia Woolf, a Una cambra pròpia, diu: «no coneixem a Jane Austen ni coneixem a Shakespeare, i per aquest motiu Jane Austen està present en cada paraula que escriu i Shakespeare també». A això Pietro Citati afegeix: «Tot el que mira Austen, sigui el que sigui, adquireix la mateixa rellevància: tot és infinitament important i res té importància».
Per tot això, un dia com avui, Sant Jordi, és ideal per fer un petit homenatge a Jane Austen, l’escriptora que va desafiar el destí matrimonial al que condemnava la seva època a tota dona, i va aconseguir el seu objectiu, per molt difícil que aquest fos. Va ser escriptora, i no esposa.

Jane Austen neix el 16 de desembre de 1775 a la rectoria del seu pare, situada a Steventon (Hampshire). Era la setena filla dels vuit fills del reverend George Austen i Cassandra Leigh. La seva família formava part de la classe social que coneixem com a burgesia campestre, és a dir: disposaven dels mitjans necessaris per poder viure bé, però no formaven part de l'aristocràcia o l'elit de l'època. Per això, les expectatives de futur de l'autora i de la seva germana eren un bon matrimoni que pogués millorar el seu estatus social. Els germans, en canvi, van rebre els esforços econòmics familiars per poder viatjar o estudiar i així fer fortuna per ells mateixos. Inicialment, tant els germans com les germanes van ser educats pel seu propi pare i quan Jane era petita gaudia de les mateixes condicions que els membres masculins de la família. Però, quan ella i la seva germana van superar l'etapa de la infància, van començar a ser educades com a dames georgianes. Això vol dir ser castes i modestes. Van haver d'aprendre a ser prudents, ja que una dama no podia mostrar la seva intel·ligència o les seves capacitats mentals, i s'havia de conformar amb ser l'adorn més preciós del seu marit. I, si s'oblidaven d'aquests modals, el seu pare disposava de manuals o sermons que parlaven de com s'havia de comportar una dama a la seva biblioteca —a la que Austen sempre va tenir accés. Més endavant, les germanes van ser enviades a dos internats per a nenes diferents, on van tenir una breu estança —en el primer perquè Jane va emmalaltir de tifus, en el segon perquè els pares no es podien permetre les despeses econòmiques. Mentrestant, els germans van viatjar per Europa, van estudiar i van gaudir de les inversions familiars per tal d'ascendir socialment. L'únic germà que no va tenir aquesta possibilitat fou George, que tenia una discapacitat mental i va ser "adoptat" per uns familiars.
Les germanes Austen van estar molt unides durant tota la seva vida, fins al punt que la seva mare deia que «estaven tan unides com a un matrimoni». Eren dos personalitats totalment oposades, com veiem a moltes de les novel·les d'Austen on apareixen germanes, però especialment a Seny i sensibiltat. La primera a enamorar-se va ser Cassandra, amb vint anys. I aquest enamorament, que era correspost, va generar expectatives d'un matrimoni beneficiós per la família Austen. No obstant això, a l'Anglaterra del XVIII l'amor no era suficient per contraure matrimoni i, donat que Cassandra Austen no tenia diners, la unió conjugal va haver d'esperar uns anys. Això va marcar profundament a Jane, ja que no entenia per què s'havien d'imposar obstacles econòmics o convencionals a l'amor. També va marcar la continuació de la seva vida, ja que un cop s'havia casat la seva germana, ella estava en el punt de mira de la seva mare, que ja organitzava el següent casament. El de Jane Austen. Això va generar certes tensions entre l'autora i la seva mare, ja que Jane ni tan sols considerava els pretendents que tenia, i la seva mare no pensava en una altra cosa. Cassandra Leigh va escriure a una de les seves nores: «M'alegra saber que seràs un bon consol durant la meva vellesa, quan Cassandra hagi marxat a Shropshire i Jane... vés a saber on».

Quan Jane tenia vint anys la seva mare la portava a tots els balls que s'organitzaven, ja que era el lloc ideal per trobar un bon marit. Aquests balls eren tan efectius per realitzar unions conjugals que lord Byron els anomenava «mercats de casament». Però Jane estava lluny d'acontentar a la seva mare. Tenim constància de què durant aquell temps va escriure: «Quan més conec el món, més em convenço que mai trobaré un home a qui pugui estimar. Requereix massa esforç». Aquest pensament fa eco en una de les primeres novel·les d'Austen, on una de les protagonistes, Marianne Daswhood, diu: «Quan més conec el món, més convençuda estic de què mai trobaré a un home que realment valgui la pena de ser estimat. Exigeixo massa!». I així va ser, Austen va sentir-se atreta per dos homes, però el primer —Tom Langlois Lefroy, al que va conèixer l'any 1795 a un ball a la mansió de Manydown House — va ser enviat a Londres al poc de conèixer-se, donat que la seva tieta estava preocupada pel comportament del noi, considerant-lo entremaliat. I el segon, Samuel, va desaparèixer per voluntat pròpia, després de passar una breu temporada a Sidmouth, l’estiu de 1801, on es va trobar sovint amb les germanes Austen i va mostrar interès per Jane. Va marxar prometent que tornaria, però mai es van tornar a veure i al cap de poc Jane va saber que s'havia casat amb una altra dona. L'amor estava condicionat per l'estatus social i això era més important per a ell. Jane, per la seva part, va tenir dues propostes matrimonials que haurien resultat «beneficioses». La primera de Samuel Blackall, que no va ni tan sols considerar, però que va ensenyar-li quelcom important per a la seva literatura: que la realitat d'una dama no tenia res a veure amb les novel·les romàntiques que havia llegit amb la seva germana Cassandra quan eren petites. La segona, de Harris Bigg-Wither l’any 1802, va acceptar-la. En canvi, després de meditar-ho durant la nit i ser conscient de les conseqüències que tindria aquesta unió, va decidir declinar-la l'endemà al matí. Jane preferia tenir una renda més baixa i ser una «spinster» o solterona que renunciar a la seva llibertat i independència, ja que una millor situació econòmica no beneficiava en res a la seva literatura. Aquesta decisió va generar gran admiració en les nebodes de Jane i, uns anys més tard, Caroline va escriure a la seva filla: «Sempre l'he respectat per la seva valentia, pel coratge que va tenir al cancel·lar aquell sí l'endemà». I la mateixa Austen va aconsellar a una altra de les seves nebodes, Fanny, quan es trobava en una situació similar que «qualsevol cosa és preferible o més suportable que un matrimoni sense amor».

Pel que fa a la seva literatura, Jane Austen va dotar a les seves héroïnes de passió i determinació. Encara que les seves novel·les acabin sempre amb un casament, aquest no es realitza pròpiament en termes georgians. Les seves protagonistes es casen per amor, i aquesta determinació no és res més que amor propi. Aquest amor propi les impulsa a mantenir-se fermes amb els seus valors i desitjos, i això s'aplica també als seus pars masculins. Per això, tot i que es casen, no es casen sense amor, amb l'excepció de Marianne Dashwood, de Seny i sensibilitat. En aquest cas, Marianne es casa perquè és el que la seva família requereix, però la veu narradora diposita la seva confiança en què la vida matrimonial farà que s'enamori del Coronel Brandon. Austen, amb el seu cas, no va pensar que això fos possible amb Harris Bigg-Wither, però aquest no tenia cap de les qualitats que poden fer del Coronel Brandon un home a qui es pot acabar estimant.

Pel que sabem, l'autora escrivia des dels onze anys, i el seu pare li va regalar un escriptori (plegable) propi quan tenia dinou anys. La seva etapa més productiva fou l'última dècada del segle XVIII. Durant aquesta va escriure L'abadia de Northanger, Seny i sensibilitat i Orgull i prejudici. La primera d'elles va intentar publicar-la l'any 1803. Benjamin Crosby li va comprar els drets d'autor, però no va publicar-la mai, de manera que passats sis anys Jane Austen va reclamar la publicació i amenaçar de vendre-la a un altre editor. Crosby va tornar l'amenaça, posant preu a la recuperació del llibre: deu lliures. L'autora disposava de cinquanta lliures a l'any, des de la mort del seu pare (1805) i no va poder recuperar L'abadia de Northanger fins a l'any 1816. Paral·lelament, la seva producció s’havia quedat interrompuda per diferents fets que van mancar a l'autora d'estímuls i motivació per escriure. Un dels motius principals fou la mudança a Bath, l'any 1801. Durant aquesta etapa Jane escriu a la seva germana: «Ahir al vespre, una altra estúpida festa», «Ja no puc trobar agradables a les persones». Uns anys més tard, Austen aconsegueix l’editorial de Thomas Egerton publiqui Seny i sensibilitat l’any 1811. Aquesta novel·la té dues héroïnes: les germanes Daswhood. La primera, Elionor, és prudent, sensata i racional; la segona, Marianne, és sensible, emocional i creu fermament en l'amor que s’ha trobat a les novel·les romàntiques. Durant l'obra veiem les conseqüències que tenen aquests temperaments quan es troben amb la realitat i s'enamoren per primer cop. Jane, d'alguna manera, premia la prudència d'Elionor, que és la germana que es casarà per amor. Marianne, en canvi, acaba cedint a un matrimoni de convinença.

Orgull i prejudici es va publicar l'any 1813 amb el mateix editor —i amb la portada dibuixada per la seva germana Cassandra. L'èxit d'aquestes dues primeres publicacions fou immediat i aviat la gent va preguntar-se per la dama que s'amagava darrere del pseudònim «Lady A». No obstant això, Jane no va revelar la seva identitat i ningú, a excepció dels seus familiars, va saber qui era l'autora de les obres que s'havien convertit en les novel·les de moda de l'època. L'èxit fou tal, que la comtessa de Bessborough, amiga del príncep de Gales, va escriure a lord Granville Leveson-Gower: «Ha llegit Seny i sensibilitat? És una novel·la brillant i summament entretinguda». També ambdues obres van ser aclamades per revistes importants com The Critical Review.

Després de l'èxit, Austen considerava que Orgull i prejudici era una obra massa lluminosa, i que necessitava més ombres. Però el seu editor no li va permetre fer canvis a la novel·la, de manera que va escriure una nova novel·la, Mansfield Park, que no tenia res a veure amb el to de les anteriors. Al contrari que les primeres, tot era ombrívol. Es va publicar l'any 1814 i va rebre més crítiques, la qual cosa va animar a l'autora a començar un recull de crítiques que continuaria fins a l'última de les seves obres. Però, tot i les crítiques, fou un èxit rotund. Austen escrivia, orgullosa de si mateixa, a Cassandra: «porto guanyades dos-centes cinquanta lliures amb la meva escriptura». Això, en comparació a les cinquanta lliures anuals de les que disposava des de la mort del seu pare, era un gran avanç econòmic. Havia apostat per la literatura i li havia sortit bé, de manera que va continuar escrivint ininterrompudament fins l’any 1817. La següent obra fou Emma, però decebuda amb els obstacles que li imposava el seu editor va decidir buscar un de nou. Ella mateixa va viatjar sola a Londres i va negociar amb John Murray, qui va publicar Emma l'any 1815 en els termes que Jane Austen havia exigit. Això demostra que l'autora havia agafat confiança com a escriptora i podria ser exigent amb el seu editor, i que havia après dels seus errors. També demostra el prestigi que tenia després de les seves primeres publicacions, ja que la de Murray era una de les editorials més importants de l'època, i va cedir a les imposicions d'Austen. De fet, Crosby no va saber que l'autora d'Orgull i prejudici era la mateixa que la de L'abadia de Northanger fins que va perdre els drets d'autor.

Finalment, Jane Austen va escriure Persuasió i Sanditon, però la segona no va ser acabada. Jane va deixar d'escriure la primavera de 1817 i va morir el 18 de juliol de 1817, deixant tot el que tenia a la seva germana. Ja no podia escriure, i segons el seu germà, les seves últimes paraules van ser «No vull res més que la mort». A finals de l'any Murray va publicar Persuasió i L'abadia de Northanger amb un pròleg que revelava la identitat vertadera de la dama, escrit pel seu germà Henry.

Tornant al que hem indicat al principi, no podem saber fins a quin punt trobem el pensament de Jane Austen a les seves obres, o fins a quin punt la trobem a ella mateixa. Segons Pietro Citati, és possible que les seves heroïnes siguin parts de la mateixa autora que exposava al full en blanc i la ploma, agafant distància i donant lloc a héroïnes tan diverses i tan iguals a la vegada. Altres pensen que poden estar inspirades per diverses persones del seu entorn o per diferents moments vitals. Tenint en compte que va revisar les primeres obres durant molts anys, no sabem com eren inicialment i tampoc sabem si va afegir capítols o incidents amb els quals podem relacionar dades biogràfiques d'Austen. Però, en tot cas, no ens hem de centrar en aquests possibles paral·lelismes, ja que l’autora va molt més enllà. Amb la seva mirada, construeix el seu propi món. Un món on ens endinsem a través de les seves héroïnes, que ha construït des de si mateixa, però també amb imaginació i originalitat. En Austen, com indica Virginia Woolf a Una cambra pròpia, no trobem indignació o ràbia. Però si que trobem una jove que juga amb nosaltres i amb destí de les seves protagonistes, desafiant les possibilitats que reservava la seva societat a una dama. Una autora que juga amb la realitat, i que la exposa amb ironía, criticant les injustícies de forma indirecta. Una dama que desafia ella mateixa aquest destí, mostrant que la seva determinació va estar per sobre de les convencions socials o els factors econòmics. Jane Austen s’expressa a través de les seves héroïnes, i les seves héroïnes a través d’ella; és i són les nostres héroïnes. I, per aquest motiu, mereix tenir un lloc a totes les biblioteques, desde les més grans a les més petites.