Com que l’època de l’any ens agafa a contrapeu amb la realitat política del moment, i donat al valor que ha agafat el color groc, esperem ansiosos la florida de la colza.

L’esperem no només perquè voldrà dir que ja hem passat el dur hivern, que els dies s’allarguen, la temperatura puja i la natura torna a esclatar amb la seva varietat cromàtica…

L’esperem no només perquè voldrà dir que finalment ha plogut o nevat, s’ha assaonat el país i hem fet fora la sequera actual…

L’esperem, sobretot, per veure si encara queda algú prou forassenyat com per prohibir l’exhibició pública de les seves flors.

Mentrestant, anirem lluint llaços grocs, seguirem reclamant l’alliberament de tots els presos polítics, i anirem on ens convoquin per fer sentir la nostra veu.

Aquesta setmana, la del pont de Brussel·les, tenim un repte més: el de fer sentir a la ciutadania europea que som i encara ens sentim europeus; que encara ens volem sentir europeus. Per això hi anem.

En la pantalla de la relació del nostre país amb l’estat espanyol això ja ho hem provat...massa vegades. I no hi ha hagut retorn positiu. Aparell de l’estat, mitjans de comunicació i molta ciutadania clama l’ ”a por ellos”. Així no ens fan sentir dels seus. Pantalla passada. Per això no anem a Madrid.

En la pantalla de la relació del nostre país amb Europa la resposta de l’aparell de l’estat, de les institucions europees, no ens ha fet sentir dels seus. Els queda la capacitat de fer-ho dels mitjans de comunicació i de la ciutadania europea. Que no deixin passar aquesta pantalla. Per això anem a Brussel·les.

Ara per ara som espanyols, però molts no ens en sentim.

Ara per ara som europeus, i encara ens en volem sentir.