Dimarts, 2/2/2016
1246 lectures

Message in a bottle

Disclaimer: Aquesta carta no està escrita solament per mi. Durant la lliga de debat interuniversitària de 2014, al Blai Martínez Almendrós, la Georgina Rodríguez, la Jordina Pérez, el Marcel Birulés i a mi, en representació de la Universitat de Barcelona, ens va tocar discutir sobre la conveniència o inconveniència d’adaptar les condicions de treball a la situació del mercat. Inspirats en una carta del blog de Serge Latouche sobre decreixement, vam acabar escrivint-nos aquest text des del futur, que vam usar per introduir el tema en la final de la lliga.

 

“Estimat amic del 2016,

T’escric des del meu present, allò que tu anomenes futur. Primer de tot, lamento que hagis de llegir aquestes línies. Sé que tu mateix ja ho estàs passant prou malament, i que et convindria més una mica d’esperança que el que et puc oferir. Però per altra banda sé que participes a una lliga de debat –que formes part de la comunitat universitària, que el públic escoltarà el que llegiràs. Necessito doncs que facis entendre a la gent el que ve si segueixen encara cegament aquest mercat.

Pel que sé, al teu voltant hi ha productes luxosos, fets sense escatimar energia: telèfons mòbils, ordinadors, vehicles a gasolina. Sé que encara menges cereals cultivats a 5000 km de distància, que a vegades surts de casa i et deixes la llum encesa. I que ningú t’explica que això és a punt d’acabar-se.

No és que no hagis tingut avisos.  Hi va haver una forta crisi, iniciada el 2007. Es va veure com un escull temporal,  Es va resoldre viatjant al futur: no literalment, és clar. Però sí que vam començar a comprar-nos deute, a negociar amb el futur perquè pagués aquest present. Però no n’hi havia prou: calia créixer per pagar aquest deute i no enfonsar el nostre mercat. I per algun motiu el creixement no arribava, i les empreses s’ofegaven. Feia ben bé 7 anys que estaves en crisi, la recuperació havia de ser imminent, així que com a mesura temporal, per aguantar el model mentre venien els bons vents, vam començar a treballar amb menys i menys garanties, a adaptar les nostres condicions laborals, a fer el que fes falta pel bé del mercat, pel bé d’un creixement que estava condemnat. Que estava condemnat per una idea senzilla: i és que els recursos en què s’havia basat s’esgotaven, la Terra era finita. Sé que no saps que el 2006 va arribar el pic de producció de petroli, el 2011 el de carbó, el 2015 el d’urani i el 2025 el de gas natural. El 90% dels recursos en què basàvem la nostra vida es van començar a esgotar. El març de 2014, la mateixa NASA va publicar un informe en què predia el col·lapse social i material, Wikileaks va filtrar que les prediccions de reserves de petroli estaven inflades en un 40%. Algú va dir que per creure que era possible un creixement infinit en un món finit s’havia de ser o bé boig, o bé economista. Però ningú no ho va escoltar. El somni del creixement continuava encegant-nos. El preu dels aliments bàsics pujava i pujava, i nosaltres vam adaptar-nos a tot, considerant cada derrota, cada pas enrere, com una eventualitat passatgera; doncs vam confiar sempre en la recuperació. No cal dir que aquesta no va arribar. O potser cal dir-ho. Potser avui, en una lliga de debat Universitari, cal dir-ho. “

Potser també cal aclarir que vam perdre aquell debat. Els jutges van mencionar explícitament la implausibilitat de la tesi del decreixement com una causa de la nostra derrota: “home… us heu passat.” Així que no patíssiu! Tot això són bogeries, eh? Que nevi al desert i aquí estiguem a 20 graus és normal. Tranquis, que d’aquí res això del “crecimiento negativo” ho deixem enrere, i tornem a enfilar, ens mengem el món. “Menjar-nos el món” és una expressió amb connotació positiva, ve-t’ho aquí! S’ha de ser perroflauta per preocupar-se pels qui només en rebran les engrunes...

Altres articles de Arià Paco

1 Comentaris

j

jaume rdguez enrich

2 de febrer 2016.05:48h

Respondre

Aria , malauradament crec que encara es sigut prudent. Pero ningu escolta perque no ho vol creure.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.