Un apunt previ. Des de jove sento que la nostra societat pateix d’una “crisi de valors”. Mai he tingut una imatge gaire clara del que vol dir això. La gent sempre es mou, per tant sempre persegueix valors. En una societat multicultural i no moralista com la nostra (que accepta totes les visions de la felicitat, totes les escales de valors) una “crisi de valors” difícilment pot ser res més que un “canvi dels valors”, no? Quina idea teniu d’això?

Bé, és igual. Després hi tornem. Segur que heu vist, com jo, Ciutat Morta. No pretenc exposar-ne les tesis, perquè són del domini col·lectiu. (I, en conseqüència, si no l’heu vist, aviso que aquest article no servirà de gaire.) Sí que vull, però, exposar les reflexions en què em va deixar immers, perquè penso que són la part que menys s’està parlant i recordant del documental.

Partim de la hipòtesi que estem convençuts que tot el cas en contra d’aquells 3 nois va ser un muntatge policial. En contra de totes les proves i testimonis, que assenyalaven una torreta com la causa de la tragèdia, es fabrica una versió alternativa que encaixa (perquè ha estat forjada per encaixar) amb la culpabilitat dels 3 detinguts. Acceptem això; encara queden dues maneres d’entendre-ho.

Per un costat hi ha la que podríem batejar com a hipòtesi naïf, la que ho atribueix tot al sistema buscant culpables, als policies buscant venjança. Aquests nois van ser caps de turc.

Per l’altre costat, hi ha la hipòtesi sostinguda pel documental, molt més agosarada. Segons el documental, tot comença amb el pla de gentrificació del barri de Sant Antoni. Recordo buscar la paraula a wikipedia mentre veia el documental, perquè jo que sóc un cap distret no havia parat mai atenció a aquest mot. La gentrificació és el procés pel qual la població d’un barri humil és desplaçada per una nova població, amb més alt nivell adquisitiu o interessos econòmics en el barri.

Ras i curt: el centre de Barcelona està habitat per classes populars. I algú pensa “quin bé de Déu de diners que faríem, si aquesta gent marxés i aquí poguéssim construir hotels, lofts per a turistes… tot a preu d’or, que això és Barcelona!”

Sant Antoni, el barri on van ocórrer els fets que narra Ciutat Morta, ha patit aquest procés, que estava a ple rendiment el 2006, quan algú va tirar una torreta al cap d’un guàrdia urbà i va començar tot el cas. A Ciutat Morta es denuncia que el local des d’on va caure la torreta, propietat de l’ajuntament, estava ocupat des de feia temps i s’hi feien festes de divendres a diumenge, sovint plenes d’altercats i baralles. L’ajuntament, inexplicablement, no havia pres cap mesura per recuperar el control de l’edifici o per acabar amb les molèsties que provocaven aquelles festes desmesurades (de fins a 1000 persones) a la resta de veïns del barri. Cosa d’allò més curiosa, s’assenyala, quan els horts urbans, centres socials, o altres iniciatives del Moviment Okupa sí que van ser ràpidament liquidats.

Però és clar, aquesta ceguera de l’ajuntament deixa de ser curiosa si es té present que una font de malestar per als veïns del barri -tal com era aquell edifici enfollit- ajuda en el procés d’anar-los fent fora d’allí. Si es té present que el 2006 estem en plena bombolla immobiliària i els interessos perquè s’alliberin pisos al barri deuen pesar milions. Aquests ocupes, que no estan vinculats al Moviment Okupa sinó que són pura degradació de l’espai, estan fent la feina bruta de l’ajuntament! Gràcies a ells el barri acabarà sent tan poc acollidor que les famílies accediran de grat a marxar-ne; els ocupes són els inesperats aliats del procés de gentrificació. Per què fer-los fora?

Així que aquesta és la segona hipòtesi: que s’agafa als pobres 3 detinguts del carrer (i, posteriorment, a la Patricia) com a culpables i es fabrica una versió que no involucri l’edifici ocupat perquè ningú hi posi el focus, perquè pugui seguir fent la seva tasca de degradació del barri, perquè ningú destapi els plans d’expulsió dels veïns i l’ajuntament no acabi quedant com el responsable indirecte d’aquesta tragèdia.

Quan vaig acabar de veure el documental pensava que la segona hipòtesi era forta, però que me la creia totalment. Que els diners estiguin en el fons dels escàndols avui en dia és quasi una veritat per defecte, i la història encaixava perfectament i explicava molt més el complex entramat de mentides i muntatges judicials, així que no em feien falta gaires estímuls més. Però com sempre que hi ha dues hipòtesis sobre la taula, si poguéssim tenir el que es diu un experiment crucial… algun fenomen observable que variï en funció de la veritat d’una o l’altra.

La setmana següent a l’emissió del documental, al programa .CAT de tv3, veure Joaquim Forn, present tinent d’alcalde, defensant la integritat del judici i de les investigacions realitzades en el seu moment em va semblar definitiu. Amb tota l' opinió pública en contra, ¿quina victòria més dolça i fàcil, per a CiU, que pujar-se el Ciutat Morta a l’esquena i aprofitar el seu esperit per enfonsar el PSC -que governava aleshores-, per tombar Clos i Hereu, per convertir el cas en un escàndol contra el seu rival? Això és el que Joaquim Forn hauria fet, penso jo, si la primera hipòtesi fos certa, i aquest cas no fos més que un cas de muntatge a la recerca de caps de turc.

Que la defensa de la integritat del sistema, de la institució que va dur a terme tota la investigació, anés per davant -per al senyor Forn- d’un gran gol político-electoral, em fan pensar que, efectivament, els interessos rere aquell muntatge eren més amples, tenien les butxaques més plenes, i eren més sistèmics i menys partidistes del que hom pot pensar a primera vista. La prostitució (deixeu-me veure-ho així) del centre de Barcelona per als turistes segueix sent el pla urbanístic de la ciutat; els guiris són als qui s’enfoquen les tarifes turístiques, els nous equipaments i habitatges, l’hosteleria i la restauració. Aquesta no és la visió d’un o altre partit, sinó que és on la lògica capitalista duu la ciutat: ¿si un turista pagaria 100 per estar aquí, per quins set sous hi hem de mantenir els pobres i la gent gran, que en paguen 30? El pitjor d’això és que l’argument ni tan sols té falles: al contrari, és irrefutable des d’una lògica que només admet com a valor el benefici econòmic. Per justificar que les classes humils puguin seguir vivint als seus pisos als barris històrics de Barcelona fa falta una visió disposada a posar en els plats de la balança valors com l’arrelament al barri, els problemes de traslladar-se per a les persones grans, el seu dret a la vivenda.

Cap d’aquests valors pesaran en les decisions de l’ajuntament perquè la nostra balança de valors només sap pesar el valor benefici econòmic. Per a tots els altres, el sistema ha esdevingut cec. No és que no hi pensi, que no faci coses per a  ells en certs àmbits; senzillament, quan es troben en conflicte amb el benefici econòmic, quan n’ha de ponderar el pes respecte del diner, esdevenen eclipsats per la brillantor d’aquest últim.

Aquesta és la nostra crisi de valors. Que tinguem hooligans a la policia que gaudeixen apallissant no faria tanta por si no fos perquè des de dalt convé aquesta assignació. Si algú ha cregut que la nostra crisi de valors és desubicació, és no saber quin valor ens mena, va ben errat: el problema no és pas cap confusió, sinó la diàfana subordinació de tots a un, la manca de possibilitat de diàleg entre ells.

L'endemà a la discussió al programa .CAT, la portada del Periódico era la cita d’un policia que insistia en la versió antiga (irònic que aquesta sigui la notícia, quan aquesta versió té 9 anys i el que ha dut el cas al focus públic és la documentació que es tracta d’un muntatge, i la força flagrant de la versió alternativa!). La portada de la Vanguardia només feia una curta referència al cas: “La familia del urbano detenido el 4-F revive el horror”.

Gairebé sento el dringar dels calers.