Anat a passejar per Montserrat. Sovint, quan pujo per les canals cap a Sant Jeroni, acostumo a tropar-me amb algun esbart de cabres salvatges. Ja hi estic avesat, a aquest contacte —tant, com elles ho estan amb nosaltres els humans, suposo. Tanmateix, en segons quins paratges escarpats, hom ha d’estar a l’aguait amb els rocs que —voluntàriament o no— deixen caure al seu pas, tot provocant petites esllavissades. Una pedra, encara que no sigui gaire grossa, certament pot esdevenir un projectil fatal si, per una infortunadíssima concatenació de rebots, l’atzar fa que al final us vingui a petar al bell mig de la vostra closca.

Ara bé, l’altre dia l’encontre amb l’animal va deixar en mi una sensació estranya, transcendent, epifànica. Les cabres ja ho tenen, això. Vull dir que a la muntanya elles apareixen. Com per art de magia, del no res, igual que els bolets. A vegades ens sorprenen amb la seva faceta d’equilibristes suïcides arrapades a parets impossibles o fent via a través de corriols humanament intransitables. D’altra banda, l’avantatge de viure en aquest clima benèvol mediterrani —deixem-ho clar— és que mentre que aquí, a les nostres muntanyes, se’ns apareixen cabres i verges, en altres regions més exòticament salvatges la gent se les ha d’haver amb grizzlies i yetis, per exemple.

Aquell dia vaig sortir, doncs, des de l’ermita de Santa Cecília. El camí comença sinuós enmig del bosc. De seguida, però, abandona el resguard de la vegetació i s’enfila per la canal de Sant Jeroni, ja al descobert i flanquejada a banda i banda per dos imponents murs de pedra. Aquesta és una ruta amb força desnivell i que presenta un paisatge més aviat agrest, feréstec. Un terreny, en efecte, que resulta idoni per a les cabres salvatges, les quals se senten còmodes enmig de la incultura (caprarum arida nutrix) que ofereixen les parets escarpades i arbustos escadussers.

Devia ser pel voltant del migdia. Ja feia uns vint minuts que havia començat la pujada i em trobava en un punt amb molt pendent que m’obligava a avançar de quatre grapes, escalant una roca d’enormes dimensions. Aleshores em vaig aturar un moment per respirar una mica, em vaig posar dret sobre les dues cames i vaig aixecar el cap per calcular quanta estona més d’esforçada ascensió em restava. I allí, a escassos deu metres, se m’aparegué la bèstia. Un exemplar formidable de mascle cabró m’estava observant, palplantat sobre l’extrem d’un sortint de roca que li feia de pedestal, talment com una esfinx. Estava a contrallum i la projecció d’unes espectaculars banyes satanesques que li eixien obliqües de la testa encara ressaltava més l’aire inquietant de la seva figura. Així vam restar una bona estona, immòbils, mirant-los l’un a l’altre amb posat desafiant —o potser curiós. Qui sap si aquest animal considerava la meva presència com una intrusió inacceptable i feia guàrdia allí, impedint l’entrada a un territori exclusiu i secularment caprí.

Immers, doncs, en aquesta situació de rivalitat paralitzant, vaig desviar un moment els ulls cap al costat, a terra, on casualment hi havia un tronc en forma de vara. No sabria dir si el vaig collir perquè m’ajudés —ancestral auxiliar del caminador— a continuar el trajecte, o bé com a arma defensivo-intimidatòria en un eventual enfrontament amb la cabra. El fet és que tant bon punt vaig clavar el bastó a terra a fi de recolzar el cos, la cabra girà el cap mecànicament cap a la dreta, com en senyal de consentiment. Tot seguit es retirà fent mitja volta, m’ensenyà el cul uns segons i desaparegué entre la malesa amb quatre saltirons executats amb agilitat prodigiosa.

Un cop arribat a casa, em picà la curiositat i em vaig posar a investigar una mica sobre la fauna de Montserrat. ¡I quina sorpresa quan vaig descobrir que, si bé certs indicis demostren que antigament hi havia hagut cabres a Montserrat, no va ser fins l’any 1996 que van ser reintroduïts els primers nous exemplars provinents dels Ports de Tortosa-Beseit! Així doncs, ¿qui és ara el foraster, eh, cabronassos?