Primum vivere…

Al davant, just al davant de casa hi tinc un restaurant. Un restaurant que gaudeix d’un èxit moderat, no rutilant, satisfactori. Aquesta circumstància, per bé o per mal, altera notablement l’acústica d’un carrer que, tot i estar situat al centre de la ciutat, presenta —de dia— una tranquil·litat acceptable. De fet, aquesta calma relativa només es veu enterbolida pel trafeguejar diari —i no sempre inofensiu— de tres o quatre comerços veïns i pel brogit, avorrit però ja gairebé assimilat, que fan els motors dels vehicles quan enfilen carrer amunt.

A les hores punta, però, és quan més augmenta el rebombori i la xerrameca, sobretot després dels dinars i sopars del cap de setmana. L’estretor del carrer s’alia amb aquesta revolució sorollosa i acull de bon grat els decibels, amplificant-los. Se succeeixen les desfilades de grups de gent que van sortint, satisfetes, del restaurant. Un cop a la fresca i atès ja el punt culminant del panxacontentisme, cap mena de discreció no els priva de formar, en un to de veu relaxat, improvisades tertúlies desacomplexadament banals.

És extraordinari observar fins a quin punt un bon àpat muta l’ànim de les persones. La perspectiva vital amb què hom es disposa a encarar el món pot fer un tomb de 180 graus, almenys durant l’estona estrictament postconvival, fins que la digestió —hiperrealista procés somàtic— ho acaba posant tot al seu lloc, no només els aliments, sinó també els sentiments que han pres una volada lleugerament eufòrica. Dels restaurants —dels bons restaurants, s’entén— si tot va com ha d’anar, hom en surt reconfortat i elevat a un estadi superior de beatitud. La persona que hi entra ja no serà exactamant la mateixa al sortir-ne; serà inevitablement algú amb un millor humor. Crec que aquesta és una qualitat, respectabilíssima, que no se’ls pot negar, als restaurants.

I si bé és cert que quan abandonem aquests locals ho fem amb l’estómac una mica més farcit, no és menys cert que, paradoxalment, ens envaeix una sensació propera —presumeixo— a la levitació. En aixecar-nos de la taula notem el nostre organisme tocat d’una mena d’ingravidesa que ens fa caminar talment com si suréssim dos o tres dits per sobre el nivell del terra. Aquests dos o tres dits de cel són, doncs, la sublimació quintaessencial que s’activa en el metabolisme d’aquelles persones que han menjat —i begut— com Déu mana.

…deinde philosophari.

El moment de sortir del restaurant convida, com quasi cap altre, a la passejada, a exercir amb predisposició absoluta l’ofici decadent del flâneur. Aprofitant que el poder d’absorció de l’entorn és ara més acusat i el camp visual més elevat, hom fixa l’atenció en coses que fins aleshores potser li havien passat desapercebudes per causa de l’ajupiment quotidià: la forma característica d’un balcó, aquella imatge religiosa encaixonada en un xamfrà, les línies curioses d’una façana o qualsevol altre detall arquitectònicament singular. Ja va deixar dit Balzac que la flânerie és una «gastronomia per als ulls».

Per a dur a terme aquesta activitat és indispensabe no tenir res que fer. L'absència d’apressament es fa palesa en la postura típica del flâneur: mans a les butxaques o bé al darrere, encontrant-se a la part inferior de l’esquena (sempre que no es faci ús del bastó), cos lleugerament inclinat cap enrere i mirada enlaire. Aquest darrer detall és importantíssim, perquè, segons sembla, hi ha al món dues classes de badocs: els que miren amunt i els que miren avall. Ara ens referíem només als primers, perquè la gent que surt dels restaurants disposada a badar ho sol fer —en la immensa majoria de casos— mirant cap amunt.  Josep Pla, gran expert en aquesta matèria, afirmava que els badocs més autèntics, però, són els altres:

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

(El quadern gris)

No voldria entrar ara en un debat sobre què és en si mateix fer el badoc, quines menes badoc hi ha i la importància que té cada una. Només apuntaré que el fet de mirar cap amunt denota una certa dispersió, mentre que fer-ho cap avall implica concentració (efectiva o no); i que en els badocs més recalcitrants aquestes inclinacions són assumides amb totes les conseqüències (cops de cap contra faroles inclosos). Uns —els que baden cap a dalt— semblen més aviat desvagats i tendeixen a la distracció o fins i tot a l’alienació; la curiositat sense objecte definit és el seu motor. Els altres —els que baden cap a baix— semblen més aqueferats, tenen pressa sense motiu i tendeixen al capficament; es mouen entre la introspecció i el tràfec.

Amb tot, crec que Pla té raó i que els que miren cap a terra són potser la branca més radicalment badoca, el sector més dur d’allò que podríem anomenar la corrent del badoquisme. I ho són, penso, per aquesta simple raó: perquè per a exercir tal funció no requereixen cap mena d’estímul visual provinent de l’exterior. És un badoquisme de portes endins; un ésser, en fi, intrínsecament badoc, quasi pecuari (natura prona). Això no vol dir que, portades fins a l’extrem, tant una com l’altra manera de fer el badoc no esdevinguin a vegades expressions d’un mateix coqueteig amb l’oradura.

Però ens hem desviat del tema. Volíem dir que la majoria de gent participa d’aquests estats només de manera tangencial. I sovint, és en el moment de satisfacció transitòria que experimentem després d’un bon àpat quan ens sentim més impel·lits a deixar-nos endur per la passejada. Una passejada que, d’una banda, inclou la possibilitat d’exercir-la en companyia, ja sigui en parella o en grup. Això certament pot ser un obstacle per a la irrupció de la badada i, a més, l’allunya d’una de les característiques bàsiques de la flânerie: l'individualisme. Una conversa, encara que sigui en el grau més elemental i mecànic, distreu de la distracció —per dir-ho d’alguna manera. Però d’altra banda, si la badada és autèntica i, a sobre, practicada en grup, l’espectacle aleshores adquireix una major potència escènica i resulta encara més formidable.