Dijous, 2/4/2020
1002 lectures

Llegim els clàssics

M’ha passat una cosa força curiosa. Ahir a la nit em vaig adormir mentre llegia el De Clementia de Sèneca. Atenció! Aquesta no és una informació especialment rellevant. Ni tampoc necessàriament la constatació d’una relació de causa-efecte. Però sí, ho confesso: acostumo a entrar dins el regne de Morfeu de la mà dels clàssics. De vegades el trànsit es produeix amb una tal celeritat que quan hi penso m’avergonyeix i tot. Parpelles tancant la barraca a les primeres de canvi. I no parlo de pàgines, sinó de línies…

Tanmateix, de la mateixa manera que un bon vi —per més exigua que sigui la dosi administrada— ens regala la boca de glòria i desferma en el nostre paladar un reguitzell esplèndid de fantasies gustatives, aquests textos ancians i venerables deixen molt sovint suspès en mon enteniment aquell regust sublim que la bona literatura desprèn. Així doncs, en el moment en què m’adormo ressonen encara dins la meva testa tot un seguit d’estímuls que m’assisteixen en l’evasió: sentències d’una vigència immarcescible, suggerents troballes expressives, una sintaxi marmòria, la cadència plaent d’una frase ben construïda…

Fins aquí, ja ho hem dit, no hi ha res d’extraordinari. Simple rutina somnífera (o ὑπνόφορα, que m’adormo ben acríticament: tan aviat amb els clàssics llatins com amb els grecs). Sens dubte m’havia arribat aquell moment una mica ridícul en què les mans, preses d’un ensopiment ja fora de tot control, s’obliden de subjectar els objectes. Si expressem aquesta deixadesa d’una altra manera —una mica més elevada— potser aconseguirem rebaixar l’ofensa comesa cada nit contra la venerabilitat d’aquests autors: les mans desertaren de llur funció més bàsica lliurant a la gravetat el llast de tan onerosa càrrega. Ara sí. Continuem.

Doncs bé, aquest matí quan m’he llevat he trobat el llibre efectivament caigut a terra. El que realment m’ha cridat l’atenció ha sigut, però, la posició intrigant en què ha quedat tombat. [fotografia núm. 1]

 

 

Aquesta peculiaritat m’ha fet pensar en una informació de la NASA que m’havia arribat per un grup de Watssap el dia anterior. Segons explicava el document [fotografia núm. 2], ahir era un dia especial —que només ocorre un cop cada 3500 anys!—; un dia en què els objectes caiguts a terra restarien en posició vertical en virtut d’una inusual inclinació de l’eix terrestre [fotografia núm. 3 i —oh!— núm. 1]. Bé, de fet el missatge només es referia a les escombres; però la imatge del llibre és igualment intercanviable i fins i tot més poètica, no trobeu?

 

        

 

Mig adormit encara, he collit el llibre i he introduït el punt en una pàgina qualsevol sense parar-hi atenció, ben bé a l’atzar. TOLLE! LEGE!, TOLLE! LEGE! m’ha semblat que sentia, però diria que ho he confós amb algun ocell que piulava —ara que hi ha tant de silenci i que retornen els sons primigenis.

No ha sigut fins a la nit que he reprès la lectura del De Clementia. O això creia… Però no anticipem els esdeveniments, ja que la lectura ha vingut just després de la típica (i una mica addictiva) immersió a Twitter. Allí he topat amb una iniciativa impulsada per @CasaClassics a fi de fer una mica més planera la situació de confinament a causa de la pandèmia del Coronavirus. Es tracta de llegir els clàssics i d’anar-los comentant sota l’etiqueta #llegimclàssics. «Apa doncs, som-hi!» que em dic. He pres el llibre i he començat a llegir amb els ulls ben desperts, amb l’esperança de trobar-hi algun passatge remarcable.

Però de fet ni tan sols era conscient que no estava seguint la lectura allà on l’havia abandonada —miserablement— el dia anterior, sinó que llegia la pàgina que la Providència havia previst que llegís just en aquell precís instant i a través de la concatenació impensable de fets que he explicat. El text resultava ser un passatge del tractat anterior, que ja havia llegit un o dos mesos abans: el famós De Tranquillitate Animi (VI, 3-5). Allí, després d’un bellíssim elogi de l’amistat, Sèneca aconsella el lector d’allunyar-se de les males amistats, les quals compara amb una malaltia infecciosa. Els vicis, en efecte, també s’encomanen i «perjudiquen amb el sol contacte»:

 

Així, doncs, talment com en una epidèmia cal prendre cura de no atansar-nos als cossos ja atacats i enfebrats per la malaltia, atès que ens posaríem en perill d’emmalaltir sols respirant el seu aire, així en l’elecció dels amics posarem gran diligència a no prendre’ls gens corromputs: principi de malaltia és barrejar els malalts amb els sans.

 

Només començar a llegir he pensat que el text era força adient. I també que sempre és un bon moment per (re)llegir els clàssics.

________________________________________

 

INITIUM MORBI EST AEGRIS SANA MISCERE

 

Aquests dies en què la pestilentia és real faríem bé de no atansar-nos no només a les persones infectades (infectades no per qüestions morals, certament) sinó sobretot a les sanes, no fos cas que siguem nosaltres els qui transmetem el virus. Em sembla que pot ser positiu incidir sobre aquest canvi de perspectiva en què el perill —la culpa!— ja no seria sempre una amenaça provinent de l’exterior —aliena—, sinó que puguem contemplar també la possibilitat que procedeixi igualment de nosaltres mateixos. 

#joemquedoacasa

 

         

   

 

 

 

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.