Saber triar bé els plats quan hom va a menjar a un restaurant és un do. Fins i tot podria ser considerat, sense por d’exagerar, un art: l’art de saber triar. Tot es resumeix en allò que en diem encertar-la, en una equilibrada equació entre el bon gust personal i la interpretació correcta del local on ens disposem a menjar. Intuir o endevinar quins són els plats forts o quines les mancances és clau, sobretot quan es tracta de llocs on no hi hem menjat mai. Hi ha gent tan desorientada i amb els gustos tan poc refinats que és capaç de demanar macarrons en una braseria i, en canvi, allí on l’especialitat és el peix et demanarà un bistec amb patates. Oh, benaurada rusticitat de paladar! Feliços els pobres de gust, amb poc s’acontentaran.

Una escena especialment recurrent en grups que van a menjar a fora és el batibull que es sol formar entre els comensals en el moment previ a demanar el menú. És el temps de la inseguretat, la deliberació i la consulta:

—No sé si demanar el bacallà o el fricandó. ¿I tu, què demanes?

—Crec que de primer la paella. Però el segon no el tinc massa clar… ¿I tu?

I després, quan comencen a ploure els plats, quanta expectació! Hom mira amb indissimulada curiositat el plat del veí i és llavors que s’adona de l’error de la seva tria. Imperen la decepció, l’enveja i el desig de les viandes del proïsme:

—Mmm, quina bona pinta que fa aquest lluç! Hauria d’haver-lo demanat jo també…

____________________________________________________________________________

Poques coses ofenen més al decòrum d’una taula que un vas de cafè ja begut. Aquella cristal·lització marronosa que resta incrustada al vas em produeix un impressió desagradabilíssima. Hi ha establiments que encara mantenen el bon gust de servir els cafès en vasos de ceràmica, o si més no, en tassons que no siguin de vidre, és a dir, no transparents. És d’agrair; almenys així aconsegueixen esquivar o camuflar una mica la indecència visual.

Però hom podria assegurar que no hi ha cap bar o restaurant que que s’ocupi de salvar l’altre escull que implica aquesta despreocupada negligència de què parlo relativa al cafè: el residu olfactiu. En efecte, un cop desapareguda l’aroma original del cafè acabat de servir —a la qual ningú a qui li agradi el cafè podrà negar-li les virtuts— el fet és que, després de consumit, subsisteix en el vas una mena de pòsit ronyós que desprèn —ara sí— un baf tebi, viciat, regurgitat. A mi això em crea un efecte de redundància, com si el vas eructés efluvis cafeínics. I esclar, a tothom li pot agradar més o menys, per exemple, l’olor de xoriço; però no crec que a ningú —tret d’algun foll amb gustos desaforats— li sigui plaent o engrescadora la pudor d’un rot amb regust de xoriço.

Així doncs, sigueu polits: un cop hàgiu begut el cafè, retireu o feu retirar el vas, sisplau.