Algunes reflexions sobre la consulta popular no referendària que tindrà lloc a Jorba el dia 24 d’octubre. Un text llarg, sí, perquè només des de la profunditat i l’argumentació es poden exposar opinions de forma clara, sòlida, i respectuosa.   

El proper 24 d’octubre Jorba decidirà si vol que 46ha del municipi es transformin en un polígon industrial. Més enllà del debat, necessari, sobre quin hauria de ser el sentit del vot, cal ser conscients del que significa aquesta consulta. Suposa, sense cap mena de dubte, un punt d’inflexió en la forma d’aplicar la democràcia, i ens acosta a les democràcies més avançades. Per primera vegada els ciutadans tindrem la potestat de decidir, mitjançant el nostre vot en una consulta popular, sobre un aspecte cabdal per al futur del municipi i la conca. Per primera vegada podrem decidir més enllà de votar a les eleccions municipals un cop cada quatre anys.

Aquest fet, per si sol, pel precedent que genera, em sembla molt i molt remarcable i crec que no se n’ha parlat prou. Perquè el que passarà el dia 24 a Jorba hauria de ser habitual, perquè és l’exercici més sa del qual ens podem dotar com a societat per decidir el nostre futur. Així doncs, en primer lloc, cal agrair enormement a tothom qui ha fet possible que el dia 24 hi hagi consulta, tant al propi ajuntament per la valentia de donar la veu al poble, com a la plataforma Jorba Reflexiona per la perseverança mostrada a l’hora de reclamar aquest dret.

Si entrem en matèria, aquestes setmanes hem llegit molts posicionaments, a favor i en contra, de l’ampliació del sòl industrial del municipi. Tots són lícits i respectables, que cadascú defensi les seves opinions, que fer una consulta tracta d’això, de contraposar visions diverses sobre una mateixa realitat, i en base a tota la informació rebuda, decidir.

Tanmateix m’agradaria posar l’accent en un aspecte que no s’ha tractat de forma adequada. Puc afirmar, amb la certesa de no equivocar-me, que tant els partidaris com els detractors del polígon tenim el mateix horitzó. Totes i tots volem que es generin oportunitats laborals al municipi i a la conca. Totes i tots volem un futur millor per a les noves generacions, tant per aquelles persones que facin carrera universitària com per les que decideixin formar-se en un ofici. Totes i tots volem que els joves puguin viure i treballar als pobles i ciutats on han crescut. Això és indiscutible i cal deixar-ho clar, sobretot després de reiterar-se certes afirmacions esbiaixades, i si m’ho permeteu altament desafortunades, en aquest sentit.

El debat no va de quin horitzó de futur volem a nivell d’oportunitats laborals, sinó que el debat va de com fem realitat aquestes oportunitats. És per tant, una qüestió de model, de quin model escollim per desenvolupar-nos com a poble i societat, tenint clar que els models que estem contraposant difereixen en el camí però no en la meta a assolir. I quan parlem de models,  les fronteres sempre són permeables, la realitat difícilment és groga o blava, sinó que més aviat domina una àmplia gamma de verds.

Quins són doncs els dos models per assolir oportunitats laborals i benestar que es contraposen en aquesta consulta?

Model 1) Oferir grans superfícies industrials (en aquest cas 46ha) per captar la implantació de noves empreses significa creure que la generació d’ocupació ha de venir principalment de la mà de grans inversions, provinents generalment d’empreses ja consolidades, amb un elevat nombre de treballadors, que en moltes ocasions són de caràcter multinacional, i que necessiten molt espai per dur a terme les seves activitats empresarials. Si aquest és el teu posicionament, segurament la resposta a la consulta hauria de ser un sí.

Model 2) Creure que amb petites superfícies industrials de nova creació  (en aquest cas les més de 9ha pendents de desenvolupar a la recta de Can Blasi) i amb activitats econòmiques que es desenvolupin en el si dels nuclis urbans es poden generar les oportunitats laborals que ara manquen significa creure que la generació d’ocupació ha de venir principalment del talent i emprenedoria local, sense cap gran inversió, sinó amb la suma de molts petits projectes desenvolupats al territori i des del territori. Si aquest és el teu posicionament, segurament la resposta a la consulta hauria de ser un no.

Alguns potser us preguntareu, mot bé però i tu què en penses?  La resposta podria ser molt llarga, però miraré de ser sintètic sense renunciar als arguments i a la visió de context. Concretament exposaré cinc elements diagnòstics, tots plenament contrastables, que considero cabdals per poder posicionar-se:

1) Diferents indicadors globals (producció de petroli, disponibilitat de superconductors i de metalls, nombre de recursos consumits a nivell mundial en un any, o taxa de retorn energètic) mostren que com a societat del primer món estem vivint de renda gràcies al fet d’utilitzar uns recursos que no són renovables, pels quals cada cop hi ha més demanda i pels quals el preu serà cada cop més elevat.

2) Si hi sumem el canvi climàtic i les seves conseqüències, en pocs anys o poques dècades no tindrem cap més remei que reduir el consum de bens materials, i centrar-nos en el consum de bens immaterials (cultura, coneixement, lleure) i aliments.

3) L’economia que major impacte positiu genera en el territori on es desenvolupa, i que major arrelament i fidelitat té vers aquell territori, és aquella que és econòmicament viable però que no té per objectiu maximitzar els beneficis sinó maximitzar el seu impacte positiu a nivell social, econòmic o ambiental.

4) Totes les persones que conformem la societat tenim la capacitat de fer coses increïbles, només cal que cadascú cregui fermament en si mateix i que tingui un marc favorable per desenvolupar-se. Si aconseguim empoderar-nos i fer aflorar el potencial que conjuntament tenim com a societat, no tindrem límits. I si pensem en oportunitats laborals, cada idea, ben desenvolupada, pot convertir-se en una nova feina. Alhora, és un fet que els cavis de necessitats del mercat laboral són cada cop més constants, amb feines fins fa poc inimaginables que apareixen cada dia, moltes de les quals es desenvolupen en un entorn digital.

5) Necessitem recuperar l’autoestima, com a societat i com a poble, teixint xarxes humanes que ens ajudin a afrontar els reptes del futur. Necessitem conèixer-nos, descobrir el talent que portem dins. Necessitem somiar, debatre, i creure que tot el que imaginem serà possible per així poder tenir un poble viu, cohesionat, i que mira al futur amb optimisme. Com més forta i cohesionada és la xarxa social d’una comunitat, més difícil és que ningú es quedi endarrere.

I és ara, després d’aquesta anàlisi, que ja tinc una opinió clara. Crec, fermament, que per ser un poble i una comarca on tothom pugui viure i treballar cal fomentar el talent i l’emprenedoria local, cal fomentar projectes que amb poca superfície generin molts llocs de treball, cal fomentar projectes que orientin l’economia vers els escenaris que es dibuixen a l’horitzó. I és clar que per aconseguir-ho no calen 46ha de nou sòl industrial a Jorba, sinó que revitalitzant els nuclis i desenvolupant les més de 9ha que ja es preveuen actualment n’hi ha més que suficient.  I si em permeteu, us en posaré un exemple ben real que conec de primera mà. 

L’any 2019 el Col·lectiu Eixarcolant, entitat i cooperativa sense ànim de lucre que presideixo, va arribar a Jorba. Aleshores no generàvem cap lloc de treball. Avui, dos anys i mig després en generem 14 (des de persones que han cursat el doctorat fins a aturats de llarga durada sense cap tipus de formació que duien prop de 10 anys desocupats), hem rehabilitat un immoble del nucli antic que estava buit i degradat, estem donant una nova vida al Forn de Jorba (únic petit comerç alimentari del municipi), hem atret persones joves i talent, i hem aconseguit que en el darrer any Jorba aparegués 9 vegades en mitjans de comunicació nacionals associat a noticies positives. I tot plegat en un espai de menys de 300m².

Si dividim 300 entre 14 veiem que per cada lloc de treball creat ens han calgut tant sols 21m² edificats. Eixarcolant només és un exemple, real, dels molts projectes similars que hi pot haver, i hi ha d’haver, per orientar l’economia cap a allò que tant Europa com el planeta ens demana. I només que aquests projectes en conjunt ocupessin la superfície equivalent a una hectàrea generarien més de 467 llocs de treball. Resulta evident que el limitant no és l’espai. Tenim 9ha i tot un poble per desenvolupar-nos. El limitant, o millor dit el repte, és aconseguir que aflorin projectes amb esperit emprenedor i arrelats al territori que permetin donar vida als espais que ja tenim o podem tenir segons la planificació urbanística actual.

És per tot això que el dia 24 votaré no a transformar 46ha del municipi del Jorba en nou sòl industrial, perquè estic convençut que aquesta és la millor opció perquè a Jorba i a la conca es generin oportunitats laborals i benestar per a tothom. I no, no és cap contradicció, és una qüestió d’escollir el millor model, el millor camí, per arribar a la plena ocupació.

Aquesta és només una opinió i reflexió de les moltes que hi pot haver i hi ha d’haver. Que cadascú argumenti i voti allò que cregui, però sobretot que voti. Perquè sigui quin sigui el resultat del dia 24 a la nit la felicitat de totes i tots ha de ser plena, perquè el futur l’haurem decidit democràticament com a poble.

Marc Talavera Roma

President del Col·lectiu Eixarcolant