Dijous, 9/7/2020
2286 lectures

En aquests darrers mesos hem viscut situacions que mai abans hauríem imaginat. Tot s’ha capgirat, però afortunadament, i tal com ja havíem demostrat com a societat en tantes altres ocasions, hem estat capaços, cadascú des del seu camp d’acció i possibilitats, de teixir complicitats i donar resposta a la realitat, desconeguda fins aleshores, que ens estava —ens està— tocant viure.

També hem constatat que la nostra capacitat d’adaptació, com a individus i com a societat, davant dels canvis és molt més gran del que a vegades ens podem arribar a imaginar. Allò que un dia és impossible, pot esdevenir habitual i normalitzar-se l’endemà. I és que la capacitat d’adaptació al medi és quelcom inherent de tots els éssers vius, i els trets adaptatius són, de fet, un element clau per a entendre els processos de selecció natural i especiació (procés evolutiu pel qual s’han originat i s’originen noves espècies biològiques). Però no per això aquesta capacitat deixa de ser sorprenent.

Fins fa pocs mesos, era impossible reduir la circulació i el trànsit aeri per tal de lluitar contra el canvi climàtic, i ara hem vist com aeroports i avingudes de grans ciutats quedaven desertes. Era impossible viure en un poble allunyat de la gran ciutat perquè cada dia l’agenda era plena de reunions, i ara hem vist que moltes d’aquestes reunions es poden fer perfectament des de la distància. Era impossible entendre que els comerços tanquessin abans de les 20.30 h, i ara hem vist que poden funcionar només amb horari de matí. Era impossible tenir temps per comprar amb consciència, per cuinar, o per fer un petit hortet al balcó o pati de casa, i ara hem esgotat la farina dels comerços, hem creat desenes de directoris per poder trobar els productors de vora casa, i hem transformat balcons i patis en veritables ecosistemes.

Són només alguns dels molts impossibles que hem constatat que potser no ho eren tant. La llista podria ser molt més llarga, i una de les reflexions que seria bo de fer en l’àmbit col·lectiu és la de plantejar-nos com haurien estat aquests canvis si els haguéssim materialitzat perquè realment volíem fer el canvi i no pas com a resposta improvisada, forçada, a una emergència sanitària que ens ha obligat a transformar-ho tot.

Encara diria més. Caldria preguntar-nos si els canvis que hem vist, i veurem en les setmanes i mesos vinents, seran merament conjunturals i tindran per objectiu tapar tan sols les esquerdes generades per la Covid-19 o, si per contra, seran canvis estructurals que permetran realment construir els fonaments de nous models productius, econòmics i comercials, que resolguin des de la base les mancances d’un sistema caduc que ara s’han fet més evidents que mai.

I cadascú de nosaltres, com a consumidors, com a ciutadans, també hauríem de preguntar-nos si tindrem memòria. Fins quan recordarem allò que hem après del confinament? Fins quan recordarem, per exemple, que és important consumir productes alimentaris locals perquè resulta que aquests dies hem descobert que, si no, hi ha uns pagesos i ramaders que no poden viure, però que alhora són els que ens poden alimentar més bé en temps de crisi? Fins quan recordarem que tenir feina és indispensable, però que tenir temps també és important, i que, per tant, hem de lluitar perquè a la feina se’ns tracti com a persones i no com a mercaderia? Fins quan recordarem que els camins, corriols, boscos, fonts i prats que tenim a prop de casa poden ser tan meravellosos com el més exòtic dels països?

Són moltes preguntes, i podrien ser-ne moltes més, encara sense resposta clara. Però, si jutgem per les polítiques de reconstrucció anunciades pels governs, i també pel que es destil·la a les places i carrers, ara que el confinament ja sembla aigua passada, crec que, de memòria, en tindrem més aviat poca. O, si més no, no prou per a revisar els fonaments del sistema. Així que, de ben segur, seguirem, tan sols, tapant esquerdes.   

 

 

Altres articles de Marc Talavera Roma

3 Comentaris

M

Mònica

Barcelona

14 de juliol 2020.17:21h

Respondre

No ho hagués exposat millor
Són reflexions que jo també he fet i veritablement serà difícil que ens les plantegem d’aquí un any... el què perdurarà serà residual

t

toni marin subirana

orpi

9 de juliol 2020.20:03h

Respondre

tapan esquerdes, es el que hi a. Cambiar les directrius del sistema, es impossible, pero aquests estat i tans dies de confinament hans an fet reflexionar i saber que no som tan creguts i prepotens,... Llegir més que una pandemia ens posa a tots ferms aceptan les consequencies obligades
nomes vull dir, que visquen al c ostat de amics i demes, penso que el principal es tirar endevan amb el treball, que malgrat tot es el que val.

M

Marisol

Igualada

9 de juliol 2020.13:48h

Respondre

Gran reflexió, gràcies Marc !

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.