Dijous, 26/3/2020
12589 lectures

Una oportunitat per repensar-ho tot

No sóc ni metge ni epidemiòleg, però sí científic i també ciutadà, i és indiscutible que la gestió política de la crisi sanitària actual, a tots els nivells, però especialment a nivell estatal, ha estat i segueix sent no només nefasta sinó negligent. Tan sols realitzant un ràpid anàlisi de les dades d’infectats facilitades pel ministeri de sanitat, i tenint en compte la dinàmica d’expansió que el COVID-19 havia seguit a la Xina, Corea del Sud, i Itàlia, el dilluns dia 9 de març al vespre, avui fa 14 dies ja es dibuixava, amb total certesa estadística, l’escenari que a nivell català i estatal tenim avui. No vaig trigar més de mitja hora a fer l’anàlisi, i creieu-me que el meu fort no és pas l’estadística. I evidentment, en el mateix moment també es podien conèixer amb certesa quines eren les mesures que havien resultat efectives per tal de controlar la propagació del virus. Mesures que tard o d’hora caldrà acabar adoptant, tal i com veurem en els propers dies quan la situació esdevingui més crítica, però que de moment, 14 dies després, segueixen sense implementar-se.

Un cop passada la crisi sanitària ja es depuraran les responsabilitats que corresponguin, però ara la primera pregunta que caldria fer-nos és perquè els responsables polítics, degudament informats pels seus assessors i càrrecs de confiança, no són capaços de prendre unes decisions que d’acord amb les recomanacions científiques són indiscutibles? Sempre he pensat que la principal responsabilitat dels polítics és la de prendre en cada moment les decisions més oportunes per garantir el benestar del conjunt de la població. El principal repte a dia d’avui és la lluita contra el COVID-19, i per tant hauria estat esperable que des del dia u els responsables polítics haguessin cercat assessorament en la comunitat científica, per tal d’adoptar les mesures que permetessin superar la crisi sanitària amb la major celeritat possible, reduint-ne les víctimes, i minimitzant-ne els efectes econòmics. Però avui, com a mínim 14 dies desprès del moment en que l’escenari era clar, aquestes decisions encara no s’han pres, i com a conseqüència d’aquest fet ara per ara Espanya presenta en el seu conjunt la pitjor corba epidemiològica de tot el món, sí pitjor també que Itàlia.

L’escenari actual de manifesta incompetència política no és casual, atès que històricament la comunitat científica ha estat sempre apartada de la vida política i dels cercles de decisió, on l’amiguisme, els partidismes, i els interessos econòmics han prevalgut, i segueixen prevalent, com es demostra aquests dies, per sobre de tot. Quan tot plegat hagi passat, serà bo repensar amb quins criteris s’elegeixen els responsables polítics, els ministres i consellers, els càrrecs de confiança i els assessors, perquè potser valdria la pena que més enllà de representar una determinada ideologia política fossin persones capaces de llegir i escoltar, i de basar les seves decisions en criteris molt més cientificotècnics i molt menys polítics.

Un altre element de diagnosi rellevant és que la classe política ha estat sempre alineada amb els grans poders econòmics, situant la política al servei de l’economia, i per tant, condicionant les decisions, i també les decisions en moments de crisi com l’actual, a les pressions exercides pels lobbies econòmics. Aquestes pressions, juntament amb el negacionisme de les evidències científiques, permeten explicar perquè encara avui, no s’ha decretat el confinament total de la població i l’aturada de tota activitat que no sigui indispensable (agricultura, alimentació, distribució, i tot allò relacionat amb l’àmbit sanitari). Un gravíssim error, que no farà sinó perllongar i agreujar la crisi sanitària, que al seu torn farà també més profunda la crisi econòmica i social que se’n deriva.

Aquesta pinça entre política i poders econòmics, que arrosseguem des de fa dècades, s’ha traduït en la implementació d’un model socioeconòmic fonamentat en el constant  increment del consum i en el creixement econòmic indefinit. A nivell dels individus que formem part d’aquesta societat això implica situar el retorn econòmic, de per exemple la nostra activitat laboral, molt per sobre de la pròpia activitat laboral en si. Dit en unes altres paraules, vivim en un paradigma segons el qual l’important d’una feina no és allò que fas, a què contribueixes, o si et fa feliç, sinó quants diners cobres a final de mes. Aquesta mercantilització absoluta del treball, i la desvinculació entre feina i felicitat, es reflecteix de forma molt evident en el desig que un percentatge molt elevat de les treballadores i els treballadors tenen cada dilluns perquè ja arribi el divendres. Durat el cap de setmana podran gaudir de les adquisicions materials (cotxes, segones residències, o simplement diners) que els reporta una feina que moltes vegades ni els agrada, ni està d’acord amb allò que creuen.

Lògicament, d’avui per demà aquest paradigma no es pot canviar, però si que resulta fonamental que repensem, com a ciutadanes i ciutadans, i convé que també ho facin els representants polítics, que el retorn monetari ha de ser una conseqüència de la feina feta, però que en cap cas ha de ser el principal objectiu que ens motivi a desenvolupar una determinada feina. Un cert llindar d’ingressos és indispensable per cobrir les necessitats bàsiques i per ser feliç. Però les dades científiques també demostren que un cop cobertes aquestes necessitats bàsiques, ni els diners, ni les adquisicions materials no fan la felicitat. La felicitat cal cercar-la en les relacions socials, en el temps lliure, i també en una activitat laboral que sigui motivadora i il·lusionant més enllà del seu retorn econòmic.

Val la pena que, en aquestes setmanes de confinament que encara ens queden, repensem com volem que sigui aquesta societat. Societat que de ben segur canviarà fruit del que ens està tocant viure, i que mereix ser repensada en la direcció adequada. Plantegem-nos perquè no es pot dur a terme un tancament total de fronteres (mesura que presa en el moment oportú hauria estat se’ns dubte la més indicada per controlar el COVID-19) sense quedar desproveïts de tot tipus de productes alimentaris, quan la major part del territori català és agrícola; plantegem-nos si té sentit que quan anem a comprar adquirim més envasos que no pas menjar, fet que ara mateix implica que si s’atura la producció d’embalatges també calgui aturar la comercialització de molts dels productes alimentaris més habituals; plantegem-nos quin és el sentit a nivell de control sanitari de la pandèmia que es pugui anar a comprar al supermercat però que es prohibeixi anar a collir verdura a l’hort; plantegem-nos quin és el darrer cop que hem visitat una explotació agrícola o ramadera, i quants cops des d’aleshores hem anat al supermercat; plantegem-nos a què hem contribuït després d’una jornada laboral.

Fem-ho tenint en compte que aquesta crisi sanitària, i també econòmica, arriba en un moment en que ja eren moltes les evidències, científiques, que demanaven imperiosament un canvi en el model econòmic, productiu i de consum. La crisi climàtica, una societat permanentment estressada i moguda principalment pel consum, la concentració de la població en unes ciutats cada cop més desconnectades del món rural, cada cop més contaminades, i on la frenesís i immediatesa passen per sobre del temps i la felicitat, un territori que es va envellint i va quedant buit perquè viure’n dignament és cada cop més difícil, o uns infants que creixen rere les pantalles però que no saben caminar per un terra que no sigui asfalt, són només alguns dels indicadors, ben palpables, que posen de manifest que quelcom ha de canviar.

Aturem-nos a pensar, ara que des de darrere les finestres potser per primer cop escoltem com els ocells canten dins les ciutats, ara que guaitem al cel i hi veiem estels enlloc d’avions, ara que ens adonem que allò que ens fa somriure no es pot comprar ni pagar amb diners. Aturem-nos a pensar, ara que se’ns dubte vivim en una societat que per força està canviant. Transformem la crisi actual en una oportunitat per repensar, totalment, l’escala de valors i prioritats que volem, que un cop tot torni a rodar, moguin aquesta societat. Hauria estat millor que no hagués calgut cap virus, però com a mínim fem que el virus ens serveixi per veure que el paradigma sobre el qual es sustenta aquesta societat ha de canviar. Canviem-lo, perquè és possible i també imprescindible.

11 Comentaris

E

Eduard Ruiz

Igualada

31 de març 2020.09:02h

Respondre

Magnífica i encertada reflexió, en la línia exposada per Manuel Castells (sociòleg, economista, professor universitari i, circumstancialment Ministre d’Universitats), en un recent... Llegir més article publicat en La Vanguardia,

https://www.lavanguardia.com/vida/20190823/464211945100/hilarante-fallida-persecucion-policial-anciano-carrito-electrico-nueva-zelanda.html


Tant debò aquestes reflexions no “caigan en saco roto” i ens animin a sortir de la nostra “zona de confort” i col.laborar en l’assoliment de un mon millor, per la gran majoria, particularment pels més vulnerables.

E

Eduard Ruiz

Igualada

1 d'abril 2020.16:26h

Per un error (injustificable, malgrat els dies de confinament) vaig adjuntat un enllaç equivocat. de l’article de Manuel Castells; ara sí
... Llegir més /> https://www.lavanguardia.com/opinion/20200328/48119609179/despues-de-la-guerra.html

G

Genís

Igualada

30 de març 2020.09:54h

Respondre

M agrada l exposició del problema, difereixo en la solució. Clarament el sistema polític, sotmès a les directrius d un Ibex35 (i el tercer poder, el periodisme, alimentant la bèstia) ens ha... Llegir més portat fins aquí.

En el problema actual veiem que el problema son els polítics com el senyor Illa, al capdavant de la crisi mes gran de la història d aquest país. Es un filòsof de professió. I el problema es no haver tingut sanitaris amb molta experiència en gestió, científics de dades i mes.

Hem de començar a canviar el sistema canviant el tipus de dirigents que el representen. Hem de tenir els millors al capdavant, no els mes aprofitats. Els mes responsables i els mes professionals.

Sino, no haurem après res i seguirem en mans de polítics...

A

Antonio Lopez

Igualada

29 de març 2020.10:27h

Respondre

Totalment d’acord. Estaria molt bé i segurament és indispensable un replantejament, però que no ho facin els rics ni els poders fàctics.

B

Blanca Roma Domènech

Igualada

26 de març 2020.23:39h

Respondre

Marc, completament d’acord amb el que dius i hem d’aprofitar la situacio que estem vivint per observar, reflexionar i quan poguem actuar. Moltes gràcies, aquests pensaments son els que haurien... Llegir més de liderar.

R

Ramon Lluis Lletjos Castells

Barcelona

26 de març 2020.18:29h

Respondre

Totalment d’acord Marc,

La Gestió d’aquesta pandèmia que esta fent el Gobierno del Estado español, es totalment nefasta i que ens desacredita davant de la resta del Mon. Son els que ho fan... Llegir més pitjor i encara volen ”treure pit”.

Nosaltres a Catalunya a la nostra

M

Montse

Tarrega

26 de març 2020.17:28h

Respondre

Yo també ho comparteixo, mil gràcies per fer-me participar en aquesta reflexió teva.Desitjo que arrivi a tots els cors ,i que tot@s reaccionem .Una forta abraçada

J

Jepi

Òdena

26 de març 2020.17:17h

Respondre

Tractar símptomes i no causes. L’empresa com a finalitat i no com eina. Benestar, el meu, i política de lobbies. Esclaus del tenir. Medalles i poder.
La necessitat alçant la veu. Reis nus.... Llegir més Escletxes de llum i cercles d’il·lusió. Aire fresc enmig del fum. Ser.

N

Noelia Medina Freixo

Igualada

26 de març 2020.15:45h

Respondre

Hola Marc, he d’agrair-te aquest escrit que compartiré ara mateix, has posat en paraules allò que des de fa temps no puc deixar de pensar. No voldria tenir unes idees catastrofistes però el que... Llegir més està clar és que hi ha molta feina a fer. El millor que podem fer ara és xarxa entre nosaltres en la mesura que poguem, estem en contacte. Molts ánims i fins la propera!

Noelia Medina Freixo

P

Pep Ninot

Vallirana

26 de març 2020.15:10h

Respondre

Great, Marc
Com bé dius, són bons dies per reflexió i replantejament

J

Josep Lluís Sabatés Ibañez

L'Ametlla del Vallès

26 de març 2020.14:04h

Respondre

Totalment d’acord. Tot molt encertat.
Nosaltres seguim anat a l’hort a collir verdures i herbotes
No m’ha quedat clar que hi fa una prestatgeria al mig d’un camp.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.