Finalment, i amb motiu de la COVID-19, aquest any no se celebrarà la Festa Major d'Igualada, una festa que s'ha celebrat ininterrompudament des del 1939, any que finalitzà la guerra civil. Malgrat els motius pels quals no se celebra aquest any són molt diferents d'aquells tres anys que va durar la guerra, el cert és que comparteixen quelcom en comú: el debat sobre l'ús de temes religiosos a la Festa Major d'Igualada. Certament, en els darrers anys la Festa Major d'Igualada ha estat caracteritzada per la polèmica entorn del debat dialèctic sobre la festivitat o no del 24 d'agost, dia del sant Bartomeu i patró de la ciutat. Els interessos d'uns i les intransigències dels altres han fet que el debat esdevingui un camp de batalla on els esdeveniments històrics i les voluntats polítiques s'expliquen amb llums i ombres, quedant les reflexions entorn d'aquest debat en un maniqueisme purista que l'ha portat a un carreró sense sortida. Ara bé, malgrat que aquest any la Festa Major no se celebrarà, el debat de fons no desapareix: cal que el 24 d’agost torni a ser festiu perquè és el dia del patró d’Igualada? Coneixem realment tota la història que gira al voltant del patró de la ciutat com per decidir que esdevingui central en la Festa Major de tots i totes les igualadines?

La primera referència que obtenim de l'advocació del sant data de finals del segle XIII quan Maimó Bonfill, un prohom de la ciutat amb una més que probable capacitat econòmica, va fundar l'hospital i capella del sant Bartomeu. La devoció al sant, que va anar en augment els anys posteriors, és pròpia de la cultura medieval, època on la producció cultural i estètica hegemònica era la de les classes dominants, i amb ella els seus símbols. L'agermanament entre el poder polític i el religiós és l'origen, no només d'uns estaments socials deterministes, sinó també d'una producció estètica i simbòlica que lligava espiritualitat amb societat. Aquesta relació polític-religiosa va durar molts segles, motiu pel qual la Festa Major esdevenia el moment ritual d'honorar al sant i, per tant, d'honorar la relació polític-religiosa. Tanmateix, aquesta relació es va veure truncada al segle XX, especialment als anys 30 amb la proclamació de la II República de 1931, i la societat igualadina dels anys 30 no va quedar-se al marge, generant-se un debat al voltant de la religió que va durar del 31 al 36 i que es va moure entre la prohibició d’actes religiosos per part dels revolucionaris, però també de respecte, com per exemple es pot comprovar quan el 1932 l’alcalde Biosca (ERC) es va negar a prohibir les manifestacions religioses. En qualsevol cas, la representativitat religiosa del sant Bartomeu a la Festa Major en un Estat recentment declarat laic, com era el de la II República, va generar una polèmica constant al llarg dels anys 30, i com a mostra tenim el comentari en portada de la publicació del 23 d'agost de 1933 del Diari d'Igualada on es denunciava que dos anys anteriors el “funest materialisme” havia volgut destruir l'esperit religiós de la Festa Major d'Igualada. Aquesta no va ser una publicació aïllada, sinó el zenit de tota una pugna sobre el debat de la religiositat de la Festa Major d'Igualada.    

El patró en el punt de mira dels revolucionaris

La dècada dels anys 30 del segle XX va ser una revolució frustrada en tots els sentits perquè es va veure derrotada per la contrarevolució feixista que es va iniciar des del moment en què la II República es va proclamar, i Igualada no es va escapar d’aquesta pugna entre revolucionaris i contrarevolucionaris. Tot just després de proclamar-se la II República, Igualada va viure moments d’efervescència revolucionària perquè, parafrasejant a l’anarquista igualadí Joan Farrer i Farriol, s’intentava construir un futur sense alimentar-se de les carronyes del passat. En aquest sentit, Igualada va viure grans canvis polítics i socials durant la dècada dels 30 que col·locaven les llambordes del camí de la revolució, essent el debat sobre la religió de gran importància, tant pels que defensaven la religió com pels que la volien eradicar. Els diversos atacs a l'Església i els seus símbols van provocar que el 19 de maig de 1931, i a petició del Centre Tradicionalista, es reunissin en un front comú les Juntes del Centre Catòlic d’Obrers, la Congregació Mariana, l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia, la Lliga de Perseverança, el Terç de l’Ordre de Sant Francesc, l’Apostolat de l’Oració i el Requeté d’Igualada. Aquest front comú va aprovar un manifest, publicat el 28 de maig al Diari d’Igualada, on acordaven utilitzar la premsa per a reconquerir el terreny perdut per les divisions, la incomprensió i l’apatia dels catòlics, posant els interessos de Déu per damunt de tots els altres. I aquesta fou, precisament, la lluita propagandística que va lliurar el catolicisme igualadí en la defensa del sant Bartomeu en la Festa Major d’Igualada.

El 18 d'agost d'aquell mateix any, el Comitè d'Acció Catòlica d'Igualada, un comitè derivat de l'associacionisme catòlic de l'Estat espanyol per donar resposta al que entenien com atacs anticlericals, denunciava al Diari d'Igualada l'intent de laïcització de la Festa Major. Aquest intent consistia en la retirada de les funcions religioses de la Festa Major, eliminant del nom del patró i de tot allò que pogués tenir un ressò religiós. Segons el Comitè d'Acció Catòlica, la retirada del sant Bartomeu deixava la Festa Major d'Igualada sense motiu ni objecte de celebració perquè atacava l'espiritualitat catòlica i menystenia la voluntat de la ciutadania, assenyalant que tot plegat era conseqüència del sectarisme de la Comissió Municipal de Festes que es deixava emportar per l'anticlericalisme de la II República. El context en general i la retirada de tota religiositat de la Festa Major de 1931 en concret van ser, segurament, els motius que van empènyer al Centre Catòlic d'Igualada a signar el Manifest-Programa d'Acció Popular l'endemà de la denúncia del Comitè d'Acció Catòlica d'Igualada, un moviment catòlic filo-feixista que evidenciava l'interès de les institucions catòliques igualadines de preservar els espais culturals i la simbologia religiosa en totes les festivitats aliant-se, si calia, amb el feixisme.

El 1932 les pressions del Centre Catòlic d'Igualada van continuar, reivindicant la necessària religiositat de la Festa Major, i així el 20 d'agost d'aquell any es confirmava que es tornaven a incloure les funcions religioses al programa de la Festa Major, recordant que l'objectiu de la Festa era honorar al patró de la ciutat. Aquestes pressions es van iniciar el gener de 1932 quan naixia el Butlletí del Centre Catòlic d'Igualada amb la intenció de dotar el Centre Catòlic d'una petita crònica i calendarització dels actes i esdeveniments religiosos, seguint l’acord publicat el 28 de maig de l’any anterior al Diari d’Igualada. L'activitat del Butlletí es va veure intensificada en relació amb la Festa Major en la publicació d'abril de 1932 quan, en primera plana, explicava que el sentit del Cristianisme era la regeneració social a través dels seus principis i doctrines i, per tant, defensar tot allò que representés la cristiandat catòlica, aconseguint reintroduir els actes religiosos en la programació de la Festa Major de 1932.

Des del 1933 fins al 1935, i coincidint en part amb el govern de dretes de la CEDA a l'Estat espanyol, sembla que la representativitat religiosa en la Festa Major d'Igualada no va ser motiu de dubte entre els catòlics igualadins, però amb la victòria de les esquerres del Front Popular a les eleccions generals del febrer de 1936 tot indicava que el debat es reprendria i amb força. No obstant això, sembla que durant els anys de guerra no es va celebrar la Festa Major a Igualada per causa de la guerra civil, però amb la victòria feixista comandada pel dictador Franco l’abril de 1939, es va recuperar i, amb ella, la seva religiositat amb els honors al sant Bartomeu. Així ho demostra el programa de la Festa Major de 1939 quan assenyalava que el sant Bartomeu va ser martiritzat per les hordes sense Déu i sense pàtria, fent referència als revolucionaris dels anys anteriors.

La religiositat de la Festa Major va perdurar durant tot el franquisme, tot i que la seva centralitat es va veure un pèl desplaçada al final de l'etapa franquista, quan el 1968 la Festa Major ocupava els tres últims dies de la setmana i no havia de coincidir obligatòriament amb la data del patró de la ciutat. Els motius d'aquest petit desplaçament poden ser varis: per una banda, la dècada dels seixanta l'Estat espanyol va experimentar un creixement socioeconòmic dirigit pel ministre Carrero Blanco de la mà dels tecnòcrates de l'Opus Dei amb el “Plan de Estabilización y Liberalización”, modificant el tauler econòmic espanyol i substituint la importància religiosa per l'econòmica en tot l'Estat; per altra banda, i no deslligada de l'anterior, l'augment dels municipis i barriades “socialistes” a Catalunya durant la dècada dels seixanta va ser enorme, especialment a les ciutats industrials com Igualada, fet que desplaçava l'interès religiós perquè aquest - i aquesta podria ser una tercera raó - representava una identitat catalana/igualadina sovint amb valors catòlics i burgesos que no representava a les persones migrades d’altres regions, perdent l'interès patriòtic de la mateixa Festa Major. A banda, i no menys important, aquest desplaçament sembla que tampoc va suposar un gran rebombori en la ciutadania “autòctona” d’Igualada perquè molts igualadins i igualadines eren hereus de la tradició revolucionària.

Una reflexió sobre l'actualitat del sant Bartomeu

En l'actualitat el debat de la religiositat de la Festa Major d'Igualada, que semblava superat, s'ha tornat a obrir, i sembla tenir dos actors principals. Per una banda, el govern Castells argumenta no voler fixar com a data festiva el dia 24 perquè són un govern laic, tot i que el motiu de pes és que actors econòmics com la Unió Empresarial de l'Anoia o Igualada Comerç no ho veuen amb bons ulls. Per altra banda, la FESTHI argumenta que mantenir el 24 d’agost com a no festiu vulnera la tradició i ens fa esdevenir uns estranys en terres catalanes. En aquest debat sovint oblidem un tercer actor: aquella ciutadania que rebutja tota religiositat com a símbol tradicional, tant per motius filosòfics, històrics, polítics com ètics, i considera que la tradicionalitat del sant és catolicisme maquillat de recuperació cultural i tradició. D'aquesta manera, la polèmica de la Festa Major transcendeix aquests dos posicionaments, i crec que també ha de ser escoltada.

La recuperació de la simbologia religiosa en la Festa Major ha provocat un debat maniqueu que ja s'havia superat, i torna a assenyalar qui és un bon i qui un dolent igualadí aplicant la vella regla platònica: conèixer la tradició implica respectar-la. Els defensors de l'estètica de la tradició catòlica del sant Bartomeu veuen en el patró de la ciutat motiu suficient per reclamar la festivitat del 24 d'agost i el respecte absolut a la tradició, però obliden que cauen en diverses fal·làcies. A banda, i no menys important, molts defensors del sant Bartomeu com a centralitat de la Festa Major consideren que aquesta tradició pot conviure simultàniament amb posicionaments totalment contraris, com si la reivindicació de la tradició del sant Bartomeu estigués lliure de tota la seva historicitat religiosa i política. Tanmateix, aquest és un capítol encara viu en la pell de moltes persones perquè la història de les persones no s'esborra ni es resignifica a la babalà, sinó que perdura i s'allarga també en la vida dels seus hereus. Així, i com que pretendre resignificar el valor dels símbols no assegura en cap cas l'oblit dels seus continguts originaris ni la seva història en el conjunt de tota la població, no poden obviar que l'origen del sant Bartomeu està lligat a la tradició catòlica i, per tant, a la religiositat i al feixisme viscuts durant el segle XX.

Durant la primera meitat del segle XX es va iniciar un procés revolucionari, secundat per una part molt important de la població, que tenia per objecte revertir el poder. Essent el catolicisme qui administrava el poder cultural i tradicional de la ciutadania, també era un acte  revolucionari emancipar la cultura i la tradició del poder catòlic. El que va intentar el catolicisme igualadí els anys 30 i durant tot el franquisme va ser un acte antirevolucionari. Salvant les distàncies, la reflexió benjamiana encara ens pot ser útil en l'actualitat. Segons Walter Benjamin no tot acte és revolucionari pel fet de defensar-se com a revolucionari, perquè si l'acte no té per objectiu assegurar la revolució de les classes socials invertint l'ordre establert, aleshores només manté l'ordre establert. En aquest sentit, el pensador alemany assenyalava que si els intel·lectuals no actuen a favor dels actes revolucionaris, esdevenen una eina propagandística antirevolucionària. L’actual reivindicació de la festivitat del 24 d'agost i, per tant, la centralitat del sant Bartomeu en la Festa Major d'Igualada, no és un acte revolucionari, perquè lluny de transformar la societat per revertir cap ordre, pretén mantenir l'estètica catòlica de la Festa Major i amb ella, inevitablement, el seu ordre moral. En conclusió, ens trobem davant d'un acte antirevolucionari maquillat de cultura i tradició, perquè el seu objectiu és tornar als orígens catòlics de la Festa Major. Si no fos així, quin sentit té defensar amb tanta vehemència els símbols originals del catolicisme, entre ells el sant i el seu dia festiu?

Malgrat el que puguin pensar uns quants, reclamar el sant com un fet cultural no fa que desapareguin els valors ètics i històrics que el pertanyen, motiu pel qual els seus defensors no ens poden fer oblidar a la resta que aquesta és una tradició catòlica, de la mateixa manera que tampoc poden oblidar que comprendre una part de la tradició no implica actualitzar-la tal com va ser en un moment determinat. A més, quan parlem de "tradició" parlem sobre la “veritat” d'uns costums i creences determinats que han prevalgut al llarg del temps, quedant silenciats tots els altres costums i creences. El problema és que aquest “altres” és una alteritat indefinida que en nom de la tradició pot ser marginada i oblidada. La nostra història, tant nacional com local, té enterrades moltes veritats que van ser frustrades just en el moment de néixer, fent que la resignificació de la tradició que pretenien molts revolucionaris hagi quedat en l'oblit i, per tant, que no es contemplin els actes revolucionaris com a propis de la tradició. No obstant, el batec revolucionari dels anys 30 no va ser aniquilat malgrat l’extermini ideològic dut a terme durant el feixisme del règim franquista, perdurant en l'actualitat de molts i moltes igualadines.

Certament se'm pot contraargumentar al·legant que no podem tancar inequívocament la vinculació del sant amb la tradició i historicitat catòlica, però tampoc podem separar asèpticament la simbologia del sant amb la seva historicitat catòlica, especialment la més recent del segle XX. Treure el sant al carrer té una càrrega simbòlica de pes per a molta gent, tant positiva com negativa, i és per aquest motiu que considero que el debat de la centralitat del sant en la Festa Major, tot i ser un debat ja superat que reprendre'l només ens retrotrau a un episodi funest en què hem de discutir a qui pertany la veritat de la història d'Igualada, és un debat que pot reformular el sentit de la Festa Major. Consegüentment , si hem de fer aquest debat, fem-ho amb les llums posades en totes les ombres oblidades de la història de la nostra ciutat.