En el seu segon discurs d'investidura, Franklin D. Roosevelt va sentenciar que sobre el vells ciments polítics calia construir una nova estructura més duradora i millor per a les generacions futures amb l'objectiu d'oferir la felicitat a la ciutadania. El president nord-americà explicava que aquesta nova estructura s'havia d'aixecar amb mètodes democràtics per tal que la riquesa nacional col·laborés en la millora de la vida de la gent elevant la seva qualitat de vida per sobre de la mera subsistència, una estructura que consistia en mesures com l'augment de la despesa pública o l'augment de l'impost a les rendes més altes. Roosevelt santificava i solidificava el que es va conèixer com el New Deal, una aposta política centrada en la redistribució de la riquesa per tal de millorar la qualitat de vida dels i les ciutadanes: de la mateixa manera que s'havia aconseguit dominar malalties epidèmiques s'havien de poder dominar les epidèmies econòmiques.

Han passat més de vuitanta anys d'aquest discurs, però encara avui és tant vigent com necessari. La pandèmia de la COVID-19 que estem vivint no només està provocant una crisi sanitària sense precedents, sinó que també ha generat una crisi econòmica derivada de la paralització de molts sectors econòmics. Els confinaments de la primavera, els nous tancaments que estem vivint i els més que probables confinaments del futur no contribuiran a millorar la situació econòmica, sinó que l'agreujaran, empitjorant la difícil situació financera de tantes i tantes persones, primer motor de tota economia d'Estat. És per aquest motiu que les mesures polítiques que s'han d'implementar en les properes setmanes i mesos no poden desatendre aquest greu problema, fins al punt que tant l'exdirector del FMI, Claudio Loser, com el mateix FMI ja han defensant obertament la necessitat d'aplicar mesures de redistribució de la riquesa per tal de garantir la justícia social, tal i com Franklin D. Roosevelt va defensar va més de vuitanta anys. 

Quan es parla de “justícia social” i “redistribució de la riquesa” s'està parlant, en primer lloc, d'augment de la despesa pública per ampliar els ajuts a empreses i ciutadania, però també que la ciutadania i empreses paguin els impostos i els preus públics en relació a la capacitat econòmica, és a dir, que pagui més qui més tingui. Tot i que hi ha qui considera que aquest és un sistema injust i ineficaç, el cert és que fins els anys 80 del segle passat va ser norma a occident, amb especial força als EEUU i al Regne Unit, a més de ser una de les mesures polítiques que va permetre el major progrés socioeconòmic de la història. Avui, malgrat aquesta política fiscal pateixi una gran resistència per part d'un gran sector de la societat i de molts partits polítics, és una necessitat en les polítiques de justícia social, quelcom que no només poden fer els governs centrals, sinó també els municipis. Parafrasejant a Roosevelt, és necessari que la política faci allò que la sanitat no pot: lluitar contra l'epidèmia de la pobresa i les desigualtats. 

Abans de la COVID-19 les dades oficials dels indicadors socioeconòmics d’Igualada mostraven que, a nivells generals, la ciutat s'estava recuperant de l'anterior crisi, tot i que el 30% de les rendes per persona no arribava als 800 euros mensuals. Ara bé, si semblava que hi havia algun grau de millora, amb l'arribada de la COVID-19 les desigualtats i la pobresa han augmentat tant pels que ja la patien com per molta altra gent. És per aquest motiu que ara més que mai l'Ajuntament de la ciutat i el seu govern no poden desatendre les necessitats de la seva ciutadania, motiu pel qual és necessari que l'Ajuntament d'Igualada segueixi el vent dels temps i modifiqui les ordenances fiscals tot introduint criteris de progressivitat fiscal per tal d'adaptar els impostos i els preus públics a les capacitats econòmiques de la ciutadania, fent que qui més tingui pagui més.

Malgrat tot, aquesta darrera setmana ens assabentàvem que el govern d'Igualada congelarà les ordenances fiscals, el que significa que l'any vinent els i les igualadines pagarem el mateix que hem pagat aquest any. D'entrada sembla una bona noticia, però en realitat el govern Castells està negant la possibilitat de millorar els impostos municipals per tal d'adaptar-los a la realitat socioeconòmica que estem patint com a ciutadania: si bé introduint criteris de progressivitat en les ordenances fiscals es podria millorar la lluita col·lectiva contra les desigualats que pateixen els nostres conciutadans, el govern Castells decideix no modificar res i deixar-ho tot igual com si no estigués passant res. No obstant, tot i que el govern Castells sigui contrari a unes polítiques fiscals més justes, la majoria del ple de l'Ajuntament defensa les mesures de progressivitat fiscal (tant ERC Igualada, com Igualada Som-hi, com Poble Actiu ho defensaven en els seus programes electorals), motiu pel qual si no es modifiquen les ordenances fiscals per introduir criteris de progressivitat no només s'estarà faltant a la voluntat democràtica del ple, sinó al conjunt de la ciutadania. Però més enllà dels partits polítics, la progressivitat fiscal també és una obligació legal: tant l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (article 45) com la Constitució de 1978 (article 31) defensen que els poders públics han de vetllar pel benestar social a través de la progressivitat i l'equitat, és a dir, ajustant els impostos i taxes a les capacitats econòmiques de la ciutadania.

Davant del moment tant cru i cruel que estem vivint, necessitem polítiques valentes i decidides a combatre les desigualtats socioeconòmiques derivades de la pandèmia, polítiques que no tinguin l'objectiu d'augmentar el likes al comptes de Twitter i Instagram dels partits polítics a través de la política de fum, sinó que tinguin l'objectiu d'ajudar al conjunt de la ciutadania a combatre els estralls de la crisi que estem patint i patirem. Els vents dels temps i la necessitat conjuntural reclamen una estructura nova basada en polítiques de justícia social com la progressivitat fiscal per tal de pal·liar la crisi econòmica que la COVID-19 ens està deixant, i si l'Ajuntament d'Igualada no contempla mesures progressives no serà per falta de voluntat popular o de base legal, sinó per manca de voluntat política, tant seva com la d'algun dels partits que en els seus programes electorals sí que la defensaven.

A banda de ser quelcom antipolític per ser contrari al diàleg que avui necessitem, congelar les taxes és una irresponsabilitat davant la situació que estem vivint. Però malgrat aquesta antipolítica,  el ple de l'Ajuntament d'Igualada ha aprovat una moció, presentada per Poble Actiu, amb la intenció de reclamar una política fiscal més justa que introdueixi criteris de progressivitat fiscal. Ara bé, aquesta moció no només necessita ser aprovada, sinó que necessita ser aplicada, motiu pel qual és necessari que els partits que l'han aprovat (ERC Igualada, Igualada Som-hi i Poble Actiu) es mantinguin ferms en el seu compromís, no només electoral, sinó també social. Lluny de la política de fireta i fum a la que ens té acostumat el govern Castells, que ha esdevingut inútil i un problema perquè no permet fer front a les necessitats reals de la ciutat, la ciutadania necessita una política a l'alçada de les circumstàncies. És per aquest motiu que si el govern Castells no sap estar a l'alçada de les circumstàncies, cal que la resta de partits li ho facin saber. Igualada necessita deslliurar-se de la immaduresa amb la que és governada i fer front a la crua realitat a la que estem abocats, perquè ni la política de fireta ni les engrunes polítiques ajudaran a pal·liar una crisi que alguns representants polítics ni ensumen... Qui sap, potser necessitem un New Deal a la igualadina!