El Govern de Marc Castells (Junts per Igualada) va presentar el passat 24 d’octubre una pujada dels impostos que contemplava un augment del +11% per a l’IBI, una mitjana de +60/70€ a pagar de més al rebut anual. Aquest augment ha estat, a la ciutat d’Igualada que paga dels impostos més cars de Catalunya, un tema de debat al llarg de molts dies, comprensiblement.

La resolució del conflicte, després de tot plegat, ha estat la negociació entre Igualada Som-hi (PSC – Igualada Oberta) i el Govern de Junts per Igualada, acordant rebaixar la pujada de l’IBI al +7%, una mitjana de +35/45€ a pagar de més al rebut anual, enlloc de la inicialment proposada. Aquesta solució, tot i ser evidentment insuficient per molts igualadins i igualadines, és la millor opció possible de totes si coneixem el context al complet, i és molt important explicar tots els detalls.

El debat és molt complex i a la vegada simple: si Igualada Som-hi vota en contra de la pujada d’impostos, aquesta s’hauria acabat aprovant automàticament.

La pujada d’impostos és una mesura que forma part del projecte de Pressupostos i Ordenances Fiscals i la llei (Llei Orgànica del Règim Electoral General. Llei 5/1985 del 19 de juny. Article 197 bis) preveu que aquest sigui aprovat de manera automàtica si l’oposició el rebutja i no aconsegueix formar un govern alternatiu en el període d’un mes i, evidentment, és autodestructiu pensar en un projecte de govern alternatiu amb una formació política com la CUP que ha vetat públicament la possibilitat en diverses ocasions i que, a més, ha empaperat la ciutat casa per casa i carrer a carrer contra la teva persona.

En aquesta circumstància és evident que, tot i no ser la solució ideal per a ningú, és millor un acord per a una rebaixa de les pretensions inicials del Govern que l’aprovació automàtica de la pujada d’impostos prevista, i en això, al cap i a la fi, la gran majoria de la ciutadania hi estarem d’acord.

No obstant això, tot el que ha passat aquests dies a Igualada ha estat la gran obra mestra de l’Anti-Igualada, l’extremisme, el fanatisme i la intolerància impulsats per la CUP i, en certa manera, per Esquerra Republicana amb empaperades i accions premeditades i planificades que no sorgeixen d’un dia per l’altre i que suposen un greu perill per a la democràcia.

Totes les forces polítiques i els seus representants coneixien perfectament la realitat: el Govern de la ciutat – i només el Govern de la ciutat – proposava una pujada d’impostos i aquesta podia ser negociada per qualsevol formació per rebaixar-se o acabar sent aprovada automàticament per llei. La solució fàcil i irresponsable, tot i això, ha estat enfangar el terreny de joc amb un recargolament de la realitat plasmat en encartellades, bustiades i una campanya bruta a les xarxes socials i WhatsApp.

La veritat latent i oculta de tot plegat, en definitiva, és la dels actors polítics a la ciutat d’Igualada que odien – sí, odien – l’existència d’una formació política com Igualada Som-hi des dels seus orígens, i no pas com a conseqüència d’aquesta situació o d’altres. Aquesta darrera campanya de contaminació i descrèdit públics ha fet arribar l’hora de dir alt i clar que s’estan invertint recursos econòmics, materials i humans en desafavorir un projecte polític a Igualada que, lamentant-ho profundament per ells, és la primera força política de l’oposició amb el doble – sí, el doble – de suports que la resta.

Els mecanismes mediàtics d’intoxicació de la informació com Igualada News o la cartelleria de la CUP titularan “Marc Castells i Jordi Cuadras pacten apujar els impostos” mentre la realitat és “Enric Conill i Pau Ortínez pacten no fer res per evitar una pujada d’impostos semi-automàtica de Marc Castells”, tot fent-ho de la mateixa manera a través de la qual Igualada coneix el salari del Cap de l’Oposició però no és conscient del salari de 1.272,60€ mensuals que percep el regidor portaveu de Poble Actiu (CUP) per una dedicació de 11 hores setmanals.

Entre negociar i aconseguir rebaixar la pujada de l’IBI o desentendre’s de la situació, Igualada Som-hi ha negociat, tot arriscant-se a les conseqüències d’escarni públic d’haver escollit l’opció més favorable per la ciutadania però més desfavorable personal i políticament. En aquest aspecte i molts més, l’Anti-Igualada haurà d’explicar què ha aconseguit, a part de fer molt soroll.