Una societat que oblida és una societat morta. És obvi dir-ho, però potser convé recordar-ho a vegades. I un poble que sap honorar la seva gent té una llavor de futur, sempre necessària. Dos actes de memòria –últim dia de juny, un, primer dia de juliol, l'altre– en un cap de setmana d'estiu ho poden fer evident, sigui en una petita ciutat o en un nucli antic de poble

Per un cantó, a la sala de la biblioteca Central s'evocava la figura de l'Antoni Dalmau i Ribalta. Un públic atent escoltava la lliçó magistral d'una persona que el va conèixer de prop i de manera especial en el vessant polític i també Intel·lectual. Joaquim Nadal feia un recorregut, més aviat breu per les característiques de l'acte –es presentava el llibre "Noms d'una vida" del que Joaquim Nadal n'és l'autor i que inclou una mirada sobre l'Antoni–, però prou explícit per recordar la magnitud d'una trajectòria que el temps anirà engrandint.

Antoni Dalmau, alfa i omega de la Revista d'Igualada, va dir Nadal com una mena de compendi de la petjada que deixa la revista amb una projecció que va més enllà de l'àmbit de la ciutat on va néixer i fer-se gran. Nadal, no va obviar, encara que fos només en una pinzellada, el progressiu desencís polític –i va confessar també el seu–, justament d'aquell Antoni que havia escrit el preciós llibre "Cartes a un jove polític". Potser aquest desencant va abocar encara més a l'Antoni a la tasca d'escriptor i d'investigador furgant en documents de manera incansable, bolcant-se sobre una època molt concreta i sobre persones amb noms i cognoms. Un intel·lectual enamorat de la petita història.

Nadal va parlar també del coneixement que apassionava l'Antoni Dalmau del món càtar i de la ruta dels bons homes que tan bé coneixia i feia conèixer. De la tasca d'escriptor reconegut amb una obra densa, sense oblidar la bonhomia que desprenia sempre des dels càrrecs d'una vida política a la qual va saber donar dimensió i proximitat humana. La lliçó de Joaquim Nadal es feu curta perquè era ben explicada. Un intel·lectual i polític parlava d'un altre intel·lectual i polític.

L'altre acte, diferent, però que, ben mirat, tenia un nexe, es va donar a l'església parroquial de Santa Margarida de Montbui, al nucli antic. Un acte de memòria a una persona discreta, senzilla, potser desconeguda, que va estimar amb passió la sardana. Església plena perquè aquests actes tenen molta espiritualitat amagada i en un temple adquireixen la dimensió justa. Silenci absolut també en la gent que escoltava la presentació impecable i la música de la cobla Marinada que va brodar –com diuen els entesos– la nit. Impressionant interpretació de "la Moixeranga d'Algemesí" i emocionant l'estrena de la sardana "In memoriam" que era un record a la persona del sardanista Josep Pont i Torras. Música, com va dir el director de la cobla, que pot aplicar-se a totes les memòries de gent estimada. Nit memorable amb la gent aplaudint dempeus.

Quan el record esdevé homenatge, els actes poden ser plens d'esperança i calidesa humana. Dues vides i, tanmateix, un punt comú. Tots dos –l'Antoni i el Josep– tenien una estimació insubornable pel país cadascú des del seu àmbit.

La societat es fa viva i s'honora en vespres i nits com aquestes. I és una alegria constatar-ho, davant de tantes incerteses i de tants estralls que ens envolten i amenacen.