Dimarts, 7/6/2022
1944 lectures

Jugava tot sol a la platja

Que aquesta societat és despietada, és una evidència pregona. Les guerres, sobretot les guerres, ens ho recorden. El món fa sentir vergonya a vegades.

Dies enrere, les circumstàncies ens van apropar a un dels molts drames personals de gent refugiada. Periple llarg i inacabat encara, ple d'interrogants. Cadascú té els seus en aquesta hora tan negra de l'obligada fugida de la seva terra i de la seva casa -es tracta de salvar la vida- sense saber quin futur els espera ni on serà, si hi és.

Ara mateix -era una tarda dels darrers dies d'abril-, el present és a la vora d'una platja per una mare i el seu fill de cinc anys, allotjada en un hotel modest, entre molta altra gent també acollida, en una espera de la qual ningú sap la durada, que se'ls pot fer i es fa eterna de tantes incerteses perquè ningú no pot predir-ne el final.

Juga el nen tot sol a la sorra de la platja mentre la mare se'l mira.

Passen les hores, passen els dies, passen els mesos. No s'esvaeix l'angoixa ni la tristesa. Refugiats d'una guerra a l'Europa del segle XXI. Refugiats. Només ells saben el que la paraula significa. El nen juga sol a la platja en aquesta hora deserta, absent, es diria, a la tragèdia. No havia vist mai el mar. Juga fent dibuixos a la sorra sense veure que la tarda es torna fosca i les onades no es cansen en les seves anades i vingudes. Dos mesos ja fora de casa.

De sobte, el nen es posa a córrer, allunyant-se de la mar, i s'apropa a la seva mare, s'hi arrecera, l'abraça i li diu a cau d'orella: Mama, no vull viure en un món tan cruel.

Què pot dir una mare? Quines paraules pot trobar per respondre al menut que sangloteja, sense esperar, sembla, altra cosa que no sigui una abraçada?

Cinc anyets i la sentència que potser no s'atreviria a fer ni un vell savi. No vull viure en un món tan cruel.

Què hauran vist els seus ulls en aquests darrers temps? Quins pensaments han creuat la seva ment d'infant encara? Com interpreta aquest pelegrinatge no volgut, ni tan sols imaginat, per terres que li són estranyes? Què pensa de la gent que l'envolta i no entén? Quina és la por que el tenalla un dia rere l'altre des de tants dies i sense saber quants n'hi esperen encara?

Silenci a la platja. Només la remor de la mar. No sempre hi ha respostes quan les preguntes són tan inesperades i tan profundes a la vegada en els llavis d'un nen de cinc anys.

Enyor profund del pare segurament, enyor dels avis, dels amiguets de l'escola o del barri, de la gent que coneixia i el saludava en la llengua que entenia, de la gent que li somreia en dir-li cada dia bon dia. I amb l'enyor, la por, potser, de tot també.

Les tragèdies tenen més angles que els que són visibles. Un sostre, menjar, abric i un racó per jugar és molt, moltíssim, i pot no ser res a la vegada per un nen de cinc anys que cerca un altre refugi en les llàgrimes i en l'abraçada de la mare.

No vull viure en un món tan cruel... Cinc anyets i la tristesa en la mirada quan hauria de ser plena d'esperances.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.