Vivim temps convulsos, estranys, de canvis en tots els àmbits. Trontollen moltes coses i la desconfiança s'ha instal·lat arreu com un mal presagi per a qualsevol societat. Aquesta malfiança impera cap a estaments també que semblaven –només semblaven– intocables i la gent ja no se'ls mira de la mateixa manera com se'ls mirava i fins i tot respectava. Alguns s'han convertit, sembla, en un braç polític d'un poder que potser no els pertoca.

Tot plegat, ajuda al fet que la memòria no s'esborri tan fàcilment quan és inserida en l'ànima d'un poble. I en aquesta terra, la manifestació potser més gran i pacífica de la història –u d'octubre del 2017– va ser reprimida amb desproporcionada violència. Després, tot i els anys transcorreguts, no ha cessat i s'ha vestit de negre. És com un signe de venjança en mans de gent que no creu en la democràcia i han embogit en manies persecutòries.

Ja d'abans, però encara més des d'aquell any, s'han sembrat des de moltes bandes les llavors de l'odi que ha anat germinant fins a donar fruits clarament perillosos. I ha arribat el que, per lògica, havia d'arribar. Entre moltes altres coses, una incessant persecució des de personatges amb toga. I ningú, sembla, pot aturar-los.

Europa mira capa una altra banda i també els autoanomenats intel·lectuals, tan demòcrates, de la pell de brau. No és cap novetat. Uns i altres, amb el seu silenci, alimenten la fera. I potser per sota el nas somriuen perquè no eren tan demòcrates ni tan progressistes com deien.

Cada dia, per no dir cada hora, se'n sap una de nova. Es tracta d'apaivagar amb escarments dolorosos qualsevol nou intent de manifestació pels drets de qualsevol poble protegits per la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides, signada també, per cert, per l'Estat espanyol.

I, ho sap tothom i no és profecia, entre els milers d'encausats hi ha un nom, un sobretot, que és objecte de persecució i caça major al gran Regne.

I, tanmateix, hi ha també un poble que resisteix i persisteix en les seves ànsies encara que es busquin violències on només hi havia expressió pacífica d'un desig de llibertat. Volen submissió i càstig perquè el seu orgull i arrogància els impedeix entendre cap dret que no sigui el seu. Les mostres d'animadversió contra aquest poble, i un dels seus líders especialment, són sovintejades i grotesques, però no per això menys intimidatòries i perilloses. I cap fiscalia hi actua perquè sempre hi troben atenuants per no fer-ho. Una altra cosa seria si aquestes accions vergonyoses sortissin dels que amb tanta insistència, fins i tot surrealista, imputen i persegueixen.

Les preguntes, però, hi són i romanen obertes. Qui mana de veritat en aquest estat anomenat Espanya? I encara una altra potser més greu. Algú pot aturar aquesta bogeria? Dramàtic silenci. Cap mínima resposta. I quasi set anys de venjances i deliris.

Quantes vares de justícia hi ha segons qui es manifesta? Quants informes per convertir un acte pacífic en terrorista? Quantes mentides fan falta? Quan odi es necessita?

Preguntes, preguntes. I una d'innocent encara. Què farien, de què parlarien en les seves campanyes vergonyoses si no tinguessin un poble per carregar-li tots els mals passats, presents i venidors