Potser callem massa
Llegíem a la premsa, dies enrere, que cinc-cents tres municipis de Catalunya –dels nou-cents i escaig que hi ha– no disposen de cap servei bancari. L'Anoia no se n'escapa d'aquesta mesura. És un fet general arreu, però això no justifica res. Al contrari. Demostra el poc que els importen els clients als bancs que més que com a persones són, sovint, considerats súbdits.
Cinc-cents tres municipis a Catalunya sense servei bancari és clarament una discriminació ara que tothom parla i pateix, sembla, perquè ningú sigui discriminat en res. O això diuen. I, per si fos poc, convé no oblidar que avui tenir almenys un compte bancari és pràcticament obligat.
En algunes entitats, pels seus orígens, aquesta deserció és més greu que en altres. Una mena de traïció als seus principis. Però els fundadors fa temps que reposen en la pau dels justos i no poden aixecar el dit per dir-hi la seva. Segurament, s'esgarrifarien.
Entre tots els poders -el poder polític, amb moltíssima gent aferrada als càrrecs i canongies, als sous indecents i privilegis que ells mateixos sovint s'assignen, el poder econòmic que actua quan convé com una màfia i no fa falta fer-ne cap llista, i els poders fàctics sota tota mena de noms –reialeses, fiscalies, judicatures, organismes armats, conferències sacrosantes, mitjans dits informatius, federacions corruptes, oligarquies i tants i tants d'altres, tots amb denominacions que els protegeixen i els blinden-, és d'una evidència pregona que el ciutadà és considerat, cada dia més, menys ciutadà i més súbdit. Una més de les moltes que ens engalten.
Que vivim en un país corcat és una realitat trista. I aquells que més proclamen, des dels seus càrrecs i sempre amb altaveus, que treballen per millorar la societat a la qual, diuen, voler servir són els més sospitosos del que s'amaga i no es diu. Tal vegada per això, la gent creu que els poders, aquí i arreu, són una casta privilegiada. I sovint en connivència. S'ajuden sempre entre ells. Tots som col·legues i amics, oi que no ens farem mal?, es deu escoltar en alguna taula on, periòdicament, es reuneixen, cadascú amb la seva colla. I decideixen, és clar. I tant que decideixen!
Uns van decidir, entre moltes altres coses, eliminar les caixes d'estalvis i els bancs que els feien nosa, van concentrar el poder en quatre mans, van proscriure la competència. D'altres, actuen amb un gremialisme esfereïdor, protegint les pomes podrides i en lloc d'extirpar-les, van posar les portes giratòries. I encara més, n'hi ha que en democràcia plena, i no va ser per atzar, van idear les clavegueres, els espionatges, els informes falsos, no investigar segons quins atemptats i una llei mordassa per assegurar els silencis i les pors. Potser, per tot això, callem massa.
Callem massa.
Potser callem massa, germans súbdits!
Altres articles de Carles Maria Balsells
6 Comentaris
Al teu article d’avui, Carles, no hi falta ni hi sobra ni una coma. Es podría dir més alt però no pas millor.
Crec que ens falta una mica de perspectiva històrica. Fa 100 anys diria que a la majoria de pobles on ara no hi ha oficines bancàries tampoc en tenien. Ha vingut unes dècades on ha fet falta... Llegir més aquest servei, i l’han tingut, i ara que cada vegada és menys necessari, el van suprimint on no és eficient. Que a algú li pot ocasionar molèsties? Evidentment. Però hem d’anar cap a noves realitats. Si callem massa perque no demanem coses que no tenen massa sentit econòmic, al meu entendre, podem seguir callant una mica més.
Sí, Carles, i com exemple que “el poder polític, amb moltíssima gent aferrada als càrrecs i canongies, als sous indecents i privilegis que ells mateixos sovint s’assignen” tenim el cas... Llegir més recent de la incorporació de l’Anoia a la Vegueria del Penedès, repartits els Departaments de la Generalitat entre les 4 capitals de comarca (amunt i avall).
Com he manifestat, denunciat, en el mitjans públics (i com tu no m’he callat, amb nom i cognoms) diverses vegades, la VEGUERIA, és una Administració més (amb els seus representats i càrrecs polítics i de confiança, funcionaris, seus, despeses de tots tipus, etc. etc) i van 7 (i qui ho paga tot això ??):
1. ESTATAL
2. NACIONAL
3. PROVINCIAL
4. VEGUERIA (PENEDÉS)
5. COMARCAL (ANOIA)
6. MANCOMUNITAT (CONCA D’ODENA)
7. MUNICIPAL
... i mentre tant, “la casa sense escombrar” en molts aspectes de l’activitat econòmica i social del dia a dia (un PLA DIRECTOR URBANISTIC – PDUAECO - en els llims; una RONDA SUD a mitges, un EIX TRANSVERSAL Manresa – Igualada – Vilafranca, en cua, a pas de tortuga; Un CARRILET Igualada-Barcelona a 36 km/hora; una INFLACIÓ, com no feia dècades; una TASA DE DESOCUPACIÓ pels núvols; uns BANCS D’ALIMENTS molt concorreguts
Estic 100 % d’acord amb el que dius, ho penso sovint amb cada malifeta d’aquests poders, que és dia sí, dia també.
Hauriem d’estar al carrer cada dia, ens han ben adormit, ens distreuen... Llegir més amb futbol, pantalles i OT, amb 1000 preocupacions cada dia, que si guerres, virus, inflació, euribor... Quan la causa de tot plegat és la casta que governa en tots els àmbits. Que ho fa d’esquena a la gent i per al seu enriquiment personal. És tan evident!
Com en tot, necessitem un lideratge que aglutini i coordini, però penso que també estan comprats, ANC, sindicats... i també ha calat el missatge de la repressió. Sabem que per sortir a protestar ens cauran alguns anys a presó per terrorisme, amb el beneplàcit del des-govern venut que hi ha a la Generalitat.
Caldria unitat i esforços plegats, però això a Catalunya és un bé molt escàs.
Per això callem, crec.
Com a canviat el panorama! Bon article. ????
Josep T
Igualada
4 de febrer 2024.12:27h
Un cop mes, Felicitar-te per l´articlet. Totalment d´acord, amb l´escrit i la resposta de l´Angels. Gracias