Dilluns, 12/2/2024
1464 lectures

Sis nits i set dies (i un somriure)

De situacions inesperades se'n poden trobar en qualsevol moment. També en llocs on les hores són lentes i llargues. En un hospital, per exemple. Els interrogants són sovint una única companyia moltes estones. Què dirà el metge? Què dirà la doctora? Com sortiran les anàlisis i les proves? Més dures són les hores d'insomni que arriben moltes nits quan el pacient s'abalteix i truquen per la pressió, les pastilles o el que sigui. Un hospital és així.

I sis nits i set dies poden tenir contrapunts fins i tot surrealistes. Per començar, un viatge a Barcelona en ambulància per fer controls imprescindibles i amb una pastilleta enganxada amb l'envàs a l'agafador del seient, mentre el xofer, sol·lícit, aconsella que s'ha de prendre a l'altura de Martorell... Caram! Quina sorpresa! Pastilles itinerants!

El desembarcament, per protocol, és en una cadira de rodes i esdevé una mena de ral·li per llargs passadissos, ara a la dreta, ara a l'esquerra i sense GPS. S'arriba a una gran sala d'espera, ovalada, abans de les proves. El pacient baixa de la cadira i una infermera el detura. Vestit no, li diu, s'ha de despullar del tot en aquella saleta. I li dona una bata de paper: Se l'ha de posar amb obertura al darrere. Ai!... El pacient amb el cul a l'aire, col·loca les seves pertinences en un armariet i surt del vestuari amb la claueta en una mà i l'altra mà mirant que no si li obri la bata pel darrere. No, no, li diu la infermera, s'ha de posar un gorro al cap. Se'l posa, obedient. I torna a sortir i la infermera, atenta, aquest no... és l'altre! Finalment, amb cap i peus de verd, i mirant que la bata no quedi oberta pel darrere, arriba a la cadira per l'espera. Llavors, un nou avís: No pot deixar les pertinences a l'armari, posi-les en una bossa. En una bosseta de plàstic, però, no hi cap una jaqueta, camisa, pantalons, roba i sabates. Seran dues i ben plenes. Surt altra vegada, amb les bosses en una mà i l'altra mà sempre al darrere mirant que no s'obri la bata. S'asseu a la cadira i veu com es repeteix la facècia o l'espectacle amb altres pacients que arriben. Les escenes són de pel·lícula de Berlanga. Una bona dona per por d'ensenyar el cul, es posa la bata al revés i no s'adona que deixa entreveure els pits de bon veure.

La infermera adverteix al pacient que cal rasurar el canell per les proves. En acabar, amb delicadesa, diu que també la part de l'engonal per si fes falta. No pateixi, abaixa la veu la noia, no miro res... I l'home que ja és gran, gran, li respon que no es preocupi, que a hores d'ara això ja no és problema, ni cap perill tampoc. Riu obertament la infermera. Una mampara intenta dificultar les possibles mirades.

Les hores passen. Una, dues, tres i a la que fa quatre el criden i el porten a una gran sala fosca amb màquines enormes. Tremola de fred i li demanen que estigui quiet, no es mogui, si us plau. Que més voldria!... respon, he agafat fred amb el llençol de paper. Llavors, li subjecten els braços perquè estiguin quiets mentre li fan la inspecció delicada. Retorn a la gran sala ovalada. Unes hores més d'espera per l'ambulància que ha de venir a recollir-lo. El personal fa la seva. Passa una infermera i distreta, topa amb un dels estris que aguanta bosses de sèrum i més d'un riu amb la imatge. Deu ser per alliberar els nervis del dia.

El viatge de tornada, una mena d'aventura. S'ha de passar per carreteretes dolentes en hores de fosca. És evident que qui ha ordenat posar-hi tants elevadors maldestres, mai no hi ha passat en ambulància. Arriba al seu hospital d'origen, una mica cansat però content. Les proves han sortit bé. Tot lo altre no té gens d'importància. Sis nits i set dies. I un somriure.

4 Comentaris

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

14 de febrer 2024.10:43h

Respondre

I jo em pregunto, Carles Maria, on és la dignitat del pacient i qui la te en compte? Està clar que som un número i prou.
Ho descrius molt bé, com sempre. I fins i tot amb ironia

J

Josep

IGUALADA

13 de febrer 2024.10:02h

Respondre

Tens un Do per descriure las situacion cotidianas, m´has recordat perfectament, el meu ultim viatje al Hospital de Bcn,,, pero sembla que m´haguesis acompanyat ,,,,, tot igual que lo descrit. ... Llegir més Gracias pels teus articlets tan ben exposats.

S

Salvador Balcells

Igualada

12 de febrer 2024.20:27h

Respondre

Bon article, un tema prou protocolari tractat amb tefinat toc d’humor. ????

B

Baltasar Valles

Barcelona

12 de febrer 2024.16:24h

Respondre

Com sempre és un goig llegiré
Moltes gracies

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.