Darrerament, caminava molt a poc a poc, passet a passet i acompanyat sempre del seu bastó i dels seus pensaments que li fan companyia de manera visible. És un home savi.

L'hem anat a veure. Es recupera a la residència d'una operació quirúrgica en una habitació blanca amb una finestra que deixa entrar la llum lluminosa. Un ordinador i pocs llibres a l'estança.

Ningú diria, sense conèixer-lo, que és un intel·lectual, un home extraordinàriament culte i amb una trajectòria admirable. Una d'aquestes persones compromeses amb el nostre maltractat país al qual ha defensat sempre amb l'actitud i la paraula. Un intel·lectual d'una peça. Però, sobretot, un home que escolta i segueix el batec del poble que estima i pateix alhora. I que té una disposició amable i bondadosa pels que s'hi apropen encara que sigui en una minúscula trobada amistosa. Ha fet tantes coses a la vida que porta un bagatge immens de paraules, de fets i de presències, de llibres i també de valenties.

Aquest matí xafogós de juliol ens ha fet el regal d'una conversa. Una hora deliciosa escoltant-lo. Un honor. Teníem un cafè pendent de dies. El cafè pot esperar. La seva parla és pausada, des de la saviesa i des de la senzillesa que poden anar juntes. I també des de l'exemple d'una vida coherent. Potser per això la conversa es fa curta sempre.

Parla dels poetes alemanys que l'apassionen –de Bertolt Brecht, de Heinrich Heine, de Rose Ausländer...–, de les traduccions que tanta perfecció i hores de treball li reclamen, del seu últim libre, una traducció de Heine, "Lluny de la pàtria", que ens fa a mans de manera generosa. Llegiu-lo sense pressa, ens recomana. Ens anuncia també el seu pròxim llibre "El temps sofert" –depassats llargament el centenar entre obra pròpia i traduccions– que sortirà a final d'agost. Ens parla de teatre. Del teatre al qual ha dedicat tota una vida. I de la Marlene Dietrich de la que se'n confessa admirador encara i ens explica que quan li van preguntar a la mítica cantant alemanya perquè era antifeixista va respondre de manera sublim amb dues paraules: "um Anstad". Per decència.

Parlem de tot i de res. Del passat, del present i no ens atrevim amb el futur. De persones conegudes, de noms que han fet tant per aquesta terra. I parlem d'oblits i mesquineses. I també del petit país ara en hores baixes perquè la força d'un Estat repressor sense límits, ha propiciat la reculada amb l'ajuda de gent d'aquí. S'entristeix i entristeix, quan diu, que vivim en una societat amb poc respecte democràtic, enverinada per un odi sembrat dia rere dia que fructifica de nou. Temps difícils, temps de resistència altra vegada.

S'aprèn escoltant-lo.

Una lliçó a l'habitació de la residència convertida en improvisada àgora que deien els grecs. Transmet paraules exactes i el seu pensament d'home savi. La resistència no serà gens fàcil i caldrà fer-la. Sabrem fer-la encara?

Quedem per un altre dia pel cafè pendent. Potser a la plaça mirant la gent com passa. Ha fet d'aquesta petita ciutat, lloc seu i s'hi sent, diu, com a casa. Una decisió i un gest que ens honra.

Encaixada de mans, un somriure i les gràcies pel regal de la conversa.

El cafè pot esperar, Feliu. Admirable Feliu Formosa.