No es tracta només d’un espai gastronòmic, com diuen. Va una mica més enllà l’experiència.

És un racó que té molt de desconegut i aviat regala calidesa. Les espelmes donen la segona benvinguda, escales estretes avall, i encaminen la litúrgia que potser també s’amaga com un secret a descobrir. El primer acolliment ha estat al carrer, a la porta de l’entrada, quan t’esperen per iniciar el viatge.

Vuit cadires al voltant d’una taula ovalada. I sense tancar els ulls, es pot començar aquesta mena d’escapada, ara mateix inimaginable. El lloc té un encant difícil de descriure. No és bellesa exactament, més aviat desprèn una certa indolència que atrau. Cuina i menjador tot junt, sense distàncies. La llum justa per apropar a la gent entorn de la taula, després de fer, a peu dret, un entrant mentre el cuiner treballa i el prepara al moment.

A la taula, els plats nombrosos arriben, un darrere l’altre, sàviament equilibrats. Plats minúsculs, elaborats amb visible passió artesana, a la vista del comensal. El cuiner fa de cada creació una petita obra d’art culinària. L’explicació per cada tast és l’expressió d’una devoció per la feina feta i ajuda a comprendre el moment i a trobar el punt just d’un gust diferent que pot ser de qualsevol lloc del món. De fet, sabors, gustos, aromes i presentació poden apropar amb subtilesa a la Xina ancestral, a l’exòtic Japó, a la mateixa Índia i passar per racons d’Itàlia, de Grècia, de França i de qualsevol lloc i arribar fins a les Amèriques -Guatemala, República Dominicana, Cuba…- de tantes calideses. Tot un viatge, singularment efímer, sense moure’s de la cadira. D’una de les vuit cadires.

Vuit cadires i la taula per assaborir també el vell gust de l’amistat i de la conversa gens apressada ni cridanera, on es pot barrejar tot, des dels vells records a qualsevol esperança d’una colla. Els plats fan de vincle i atansen les persones en aquesta mena d’àgora soterrània. El rellotge no compta, mentre les hores cauen.

Hi ha passió per la feina que fan en aquest habitacle. Gairebé quinze anys de treball pacient, i d’un boca-orella que traspassa fronteres i omple migdies o nits i fa aquest lloc encara més singular i diferent.

Una idea agosarada i valenta que va ser titllada per alguns d’esbojarrada i sense futur. Arreu sempre hi ha savis pronosticaires. Gent que ho sap tot sense saber res sobre el que un grup d’amics poden arribar a fer en una petita ciutat sense turistes. Però els comensals venen des dels llocs més llunyans per viure l’experiència de seure en una de les vuit cadires en un celler de la vella Igualada. I el nom de la ciutat els queda a la memòria lligada. Per això sol, ja són admirables els impulsors i pel bri de felicitat també que transmeten –el Josep Maria, el cuiner i el Joan, l’ànima– fent un treball que els agrada.

En sortir al carrer, un semàfor atura els pocs cotxes que passen en aquesta hora de la tarda. L'antiga carretera que travessava de dalt a baix la ciutat, té un vell portal discret i unes escales amb espelmetes enceses. I vuit cadires obertes al món. I el món hi ve, sense fer soroll perquè el lloc respira la passió per la feina diferent i ben feta. Viatge fugaç i d’elogi.