Novembre. Temps de crisantems, de dies de tardor amb hores pels records i les nostàlgies. Caminar pausat sota els xiprers silenciosos que semblen escoltar totes les històries. També la vella i bellíssima, i coneguda, del cementiri de Bausen que potser mereix ser recordada.

Des del 1916, no hi han faltat mai flors a l'única tomba que alberga el més petit dels cementiris del món a Bausen, a la Val d'Aran. Segurament no n'hi ha cap més amb una sola tomba. El minúscul cementiri té un origen i una història singular.

Neix com a resposta dels pocs veïns -una cinquantena- de Bausen, a una decisió del rector del poble. Els temps eren el que eren i els càstigs es feien no només en vida, sinó també després de la mort com va ser en el cas de la Teresa. La Teresa vivia en pecat, segons les normes socials i religioses de l'època que el mossèn va interpretar amb severitat, obligat segurament per la doctrina que emanava de Roma.

Quin era el pecat de la Teresa? Potser, ara, cent anys després, fa somriure. El pecat era que es va enamorar del Siscu i hi va conviure, tot i ser el seu cosí. És a dir, va conviure i va tenir fills amb algú que no podia ser la seva parella. Era un fet inacceptable que mereixia terrenal condemna i, pel que sembla, poca caritat cristiana.

I així ho va decretar el rector. La Teresa no seria enterrada en el cementiri del poble. Va interpretar que no era digne del repòs etern en el camp sagrat que tenien totes les ànimes de Bausen.

I els veïns, que no eren gaires perquè Bausen era i és un poble petit, ho van trobar injust. I van reaccionar, així s'explica, el mateix dia de la mort de la Teresa que tenia trenta-set anys, i, en menys de vint-i-quatre hores, treballant de dia i de nit, van arranjar un petit cementiri per a ella sola. La Teresa hi va ser enterrada en presència dels veïns que feren de l'acte, potser sense saber-ho, un crit a la tolerància i també un clam ferm i humil de llibertat. La Teresa, des del dia de la seva mort l'any 1916, descansa al seu poble, a Bausen, a la Val d'Aran, rodejada per les muntanyes pirinenques.

Allò que no diuen els relats és si en aquell enterrament hi va haver cants, alguna pregària en veu alta, paraules de comiat o senzillament un silenci respectuós. Tant se val. El que compta per a la història del més petit dels cementiris del món és que la Teresa hi reposa en pau perquè així ho van voler els veïns.

No li han faltat mai flors a la Teresa. Segur que roses a la primavera, crisantems al novembre i flors boscanes sempre. El petit cementiri esdevé, cada dia, una mena de símbol senzill i decidit alhora a la dignitat davant la intransigència de tantes religions intransigents.

La història de la Teresa i el Siscu ha quedat batejada també com la dels amants de Bausen.

Silenci etern per a la Teresa en la pau del gran silenci de les muntanyes. En la pau única del cementiri d'una sola tomba. I amb flors acompanyant-la sempre perquè els veïns de Bausen així ho volen.