Hi eren perquè hi havien estat sempre. Però el migdia no era el mateix d'altres vegades.

Ara torna a ser la llengua. De fet, res de nou. La llengua ha estat constantment un dels objectius principals de la seva croada. Qualsevol llengua que no sigui la seva els molesta. Però aquesta, sobretot aquesta, la nostra, molt més que cap altre. I la volen derrotada.

Saben que la llengua és el signe més clar de la identitat de qualsevol poble. Saben que n'és l'ànima. Saben que escapçant-la a l'escola -amb l'ajuda d'altaveus plens d'odi i de mentides, de poders fàctics, de jutges, i de tot el que convingui que, com se sap, en un Estat és molt i molt poderós- és només una qüestió de temps la seva mort.

I amb tot, molta gent va sortir al carrer aquest migdia de desembre a Barcelona.

Els discursos s'escoltaven més voluntaristes que engrescadors. La gent cridava i aplaudia com pertoca en aquesta mena d'actes. El clam era en cada persona, però també en moltes que, per les circumstàncies, es van quedar a casa. No era només el virus que ho ha capgirat tot qui va retenir-les. Potser també hi té a veure aquesta sensació estranya de constatar que els elegits pel poble no són capaços d'entendre's. Diuen que volen el mateix, la llibertat, i no es posen d'acord ni per un acte de resistència. El clamor pacífic i multitudinari de tants anys per la unitat no ha estat mai escoltat.

Perquè aquest va ser un acte de resistència.

Des d'allà, no es cansen de vendre i repetir cada dia -també ho faran ara- la derrota. El procés, diuen, "ha muerto". Coneixen poc aquest poble. Llegeixen malament les ratlles tortes. I interpreten com a victòries allò que només és repressió i set de venjança en tots els àmbits.

Però els fets són tan tossuts a vegades com també la gent pot ser tossuda si s'ho proposa. I hi havia molt gent jove amb pancartes, somrients i cridant de manera asserenada en favor de la llengua. Llavor d'esperança sense cap dubte.

És important el nombre? És clar que sí. Però, no era tan essencial. Era l'esperit de resistència el que comptava. La manifestació deia, a qui volia entendre-ho, que aquesta no era la concentració dels derrotats, com pregonen altius des de les seves atalaies aquells que ja no amaguen l'odi que tot plegat els provoca si la reivindicació surt d'aquest poble. Sigui el que sigui, els exaspera i més encara quan es fa de manera pacífica i en defensa de la llengua.

No derrotats encara. De la resistència en surten les victòries. No de l'abandó i de quedar-se a casa. Ho sap la gent jove i potser ho sabran fer millor que nosaltres.