Viuen aquí des de fa uns quants anys, de molt abans de la tragèdia de la guerra. Sofreixen pel seu país, Ucraïna, i ajuden en tot el que poden els compatriotes que van arribar sense gairebé res.

Treballen en el que sigui, per tirar endavant la família. I s’esforcen també des dels primers temps a aprendre i parlar la llengua del país d’acollida. Ens diuen que és per una senzilla qüestió d’agraïment, d’integració i de respecte: Aquí hem trobat camins de vida i la nostra filla adolescent, de fet, ja és catalana. Porten, però, l’angoixa a sobre, d'ençà que va començar la guerra, en cada notícia que veuen i escolten i en cada trucada que fan i que reben.

Tracten també de conèixer els costums d’aquesta terra i segueixen sempre que poden qualsevol manifestació o festa, si cau a la vora i se n’assabenten. L’altre dia, expliquen amb visible alegria, vàrem ser a Montmaneu. A la festa de la Caldera. Quina meravella de festa!, exclamen. Quanta gent i quin esperit de companyonia vàrem viure aquell matí de diumenge, en cap moment ens sentirem estranys a la placeta. No portàvem plat perquè no ho sabíem, però vàrem improvisar un recipient per poder tastar la caldereta que va ser un plaer que no s’oblida.

El diumenge era d’hivern però amb temps de primavera. Un sol preciós acaronava la gent que voltava per tot arreu i vam entrar a l'esglèsia, perquè som creients, a donar gràcies per la descoberta d’aquell poble i aquella festa que enamora, ens digueren.

A la tarda, continuen explicant-nos, sortirem a passejar pels carrers antics d’Igualada. Sense presses pels vells carrers, els passatges, les voltes, la muralla, les placetes i la plaça, carrer del Roser on escoltarem aplaudiments que sortien de l’església. Hi entrarem amb respecte i ens vam asseure en l’últim banc. Dues corals -La Mixta d’Igualada i Fòrum Coral de Barcelona- oferien un concert i ens vam deixar transportar per aquella música dels cants que trobàvem excelsos.

Allò que no podien esperar el regal d’una cançó ucraïnesa. I el reberen emocionats. Una cançó popular de la seva terra “Shchedryk”, considerada nadalenca i que es podria traduir com a “Vespre abundant”. Escoltar-la aquí i en la seva llengua va ser per a ells una mena de miracle o de prodigi, impossible d’imaginar feia unes hores. L’escoltàrem entre llàgrimes, amb el cor encongit de nostàlgia, no ens fa vergonya dir-ho, confessen. I amb el pensament en la seva Ucraïna que pateix els estralls de la guerra i on la mort de tanta gent ha esgotat el plor i el somriure. I on, diuen, tants lluiten nit i dia per defensar una terra deixant-hi la vida. Ens sentim d’aquí, però Ucraïna la portem al cor sempre.

Van fer de cada llàgrima, mentre escoltaven la cançó ucraïnesa, una pregària perquè s’acabi el terror d’una guerra que ho ensorra tot, fins i tot les ànimes. Ploraren la Natalia i el Andry i la Lidia en silenci i deixant que rodolessin les llàgrimes.

Era fosc quan tornaren al seu raconet de món, aquí, entre nosaltres, on viuen amb esperança. Profundament emocionats, asseguren, pels regals inesperats d’aquell diumenge.

La nostra filla ja és d’aquí, repeteixen, i també ens sentim d’aquí nosaltres amb Ucraïna al cor sempre.