Va ser quan queia la nit.

12 de març de l'any 2020, pels que escriuen o escriuran la història.

Dia que ens van manar que ens confinéssim. Dia que van declarar l'estat d'alarma.

I van dir que no podem sortir de casa.

Fa més d'un mes, des de llavors.

Distanciament social s'anomena ara del fet de no apropar-nos massa.

Prohibits els petons. Prohibides les abraçades. Prohibides també les trobades.

Des de llavors, tot és un silenci nou. I cada dia, una incertesa.

I molts interrogants tenyits de pors, des de llavors.

Hores llargues i nits estranyes s'allotgen a totes les cases.

I hi ha despertars diferents i les quatre parets com muralles.

Els nens i alguns avis, no entenen res del que passa. Potser ningú no ho entén massa.

Mentrestant, als hospitals es viuen urgències i angoixes.

I hi ha una íntima temença en cada persona que traspassa el llindar d'aquelles portes.

Es va declarar l'estat d'alarma quan queia la nit. I fa més d'un mes.

De tant en tant, algunes ambulàncies encara fan sonar la sirena i no hi ha ningú per apartar-se perquè els carrers són buits.

Hi ha por. Hi ha incertesa. I hi ha silencis i ansietats. I molts morts.

Només la tele trenca l'escenari amb proclames i xifres que volen ser humanes i són inhumanes.

Tants ahir. Tants avui. Potser tants demà.

I el malson s'albira llarg després de cada notícia.

L'angúnia per demà fa l'ombra del futur més allargada encara. No serà fàcil aixecar-se'n.

Dels morts en queda el record i una tristesa infinita.

No haver pogut donar l'adéu amb l'escalfor i el plor a la vora que mereix tota persona, deixa per sempre rastre. Moren persones, no xifres d'una estadística.

I, avui, dilluns de Pasqua del 2020. Més d'un mes a casa, d'ençà que van confinar-nos.

Del malson, ningú no sap, sembla, si just comença o ha de fer molt camí encara.

I de la més que insinuada pèrdua de drets i llibertats gairebé no se'n parla

Potser fa basarda. El poder somriu, no podia desaprofitar-ho. L'assaig avança.

La pluja, insistent i trista a la vegada, ens acompanya en aquest matí de dilluns de Pasqua.

És de color gris, com el cel, el bri d'esperança enmig del verd dels camps i dels arbres.

Perquè, malgrat tot, esperança i desig de viure és el que es respira en cada casa.

Encara que el flagell serà llarg. En fa tota la cara.

Carles Ma. Balsells Castelltort
13 d'abril de 2020 - Òdena/Igualada

Fa avui, 12 de març del 2021, un any just que la Conca va ser confinada. Aquest article va ser escrit el 13 d'abril de 2020, pel seu autor Carles Ma. Balsells i ens sembla que la seva publicació pot ser un testimoniatge d'aquell primer mes que es va viure a Conca d'Òdena.