Hi ha persones que no diuen mai renecs ni males paraules. Són, en certa manera, persones admirables.

Pots prendre-hi un cafè de manera tranquil·la i compartir-hi qualsevol conversa. Però també és possible que, de cop i volta, explotin amb un crit que els surt de l'ànima. Fills de ...!, poden exclamar inesperadament amb el diari a la vora.

Acaben de llegir un titular només. L'administració d'un país corromput, però amb democràcia plena, segons proclamen els altaveus del poder, reclama als orfes, alguns de pare i mare, que va deixar el terrible accident de l'avió de Germanwings fa sis anys, que paguin els impostos per les indemnitzacions que els hi corresponen. Era el 24 de març del 2015 quan van morir 144 persones en estavellar-se l'avió als Alps poc després de sortir de Barcelona amb destinació Düsseldorf. Van quedar cinquanta-quatre orfes, infants i adolescents. I ara l'administració -diu el titular del diari- reclama que paguin per les indemnitzacions.

Increïble i cert, i trist, a la vegada. El diari no aclareix si ja han cobrat encara que la notícia parla de reclamació. Vergonya. Les promeses de llavors dels que feien cara de compungits des del seu càrrec i des de la seva altivesa, se les ha emportat el vent. Una vegada més, eren paraules buides. Una posada en escena com sempre, la foto del moment. Les víctimes com a element per al lluïment personal dels qui prostitueixen la política. I res més. L'oblit de seguida, qui sap si l'endemà mateix, perquè els ciutadans són imbècils i no es recordaran de res.

I ara, sis anys després, surt que els orfes han de pagar els impostos per l'ingrés de les indemnitzacions que els hi pertoquen. Van perdre el pare o la mare, o tots dos potser, en la catàstrofe. Però els hi reclamen que paguin. Fins a un 40%, diuen, en alguns casos. Com si la indemnització per haver perdut els pares fos com treure una rifa. Fàstic i vergonya.

Seran fills de ...? Torna a exclamar en veu alta mentre s'oblida del cafè i algú del costat se'l mira amb estranyesa. I prossegueix desfermat. En quin món de monstres vivim? Qui fa les lleis? I qui ha fet aquestes concretament? I qui les valida perquè després qualsevol tribunal s'aferri a fer-les complir siguin o no siguin justes?

Potser té més raó que un sant, que deien els avis. Encara que sigui dit des de la indignació provocada per un titular de diari. En un món ple de tantes lleis injustes, ja no deu venir d'una. Però s'ha de ser fills de ...!, per haver fet aquesta. I, pitjor encara, per voler fer-la complir ara, després de les promeses, fetes davant de càmeres i micròfons -parafernàlia impura- que les hemeroteques conserven per a més oprobi encara, si de veritat tinguessin vergonya.

Diu també el diari que només dos grups polítics minoritaris s'han preocupat pel tema. Tots els altres, s'hi han posat fulles i xiulen. No els interessa perquè la causa és potser massa humana i ells d'això poc hi entenen. Ocupats en predicar la democràcia plena, en repetir una vegada i una altra que les constitucions són sagrades i que la reialesa és cosa intocable i divina, segueixen gastant diners en campanyes de cara a la galeria per fer creure que no és un país que fa olor de podrit com els fets avalen cada dia. I aquest d'ara, n'és un més.

Fills de ...!, repeteix indignat. Potser ja no podrà dir, des d'aquest matí, que no diu renecs. El cafè és fred i no té ganes de beure-se'l. Fills de...!, repeteix. La gent se'l mira sense saber que no diu mai males paraules.