Quants somnis amaga aquesta habitació ara fosca? Quants insomnis? I quants no res, potser, també? Hi ha vides inescrutables. Mai sabrem la profunditat ni el camí d'aquestes hores llargues de cada dia. Les hores en què ella dorm o descansa i els ulls a vegades, al mínim moviment, se li obren clars.

Fa anys que per la Sandra aquesta habitació és el seu refugi. Anys que es fan eterns, postrada pel càncer que li van diagnosticar ara en fa cinc i amb pronòstic de vida curtíssima. I, tanmateix, junt amb la deficiència que l'acompanya denéixer, ella dirigeix aquest món captivador que va creant i marca els tempos del seu dia a dia. N'ha fet quaranta-nou d'anys, la Sandra.

La Sandra s'ha despertat no fa gaire i ens allarga la mà amb un somriure. No ens coneix, però ha somrigut en veure com la mare ens ensenyava la seva habitació màgica. Banderoles de colors –el rosa, el groc, el blau cel, el verd, el vermell, el taronja...–, a tot el sostre perquè ella va voler i va ajudar a posar-les quan encara podia. Una mena de simfonia bigarrada i densa. També dibuixos retallats en paper a banda i banda i figuretes que omplen tota l'estança. La calaixera esdevé una mena de museu de les coses que li agraden i li fan companyia

Sota els llençols blancs, descansa hores i hores la Sandra. Dies i dies. No diu paraules, no n'ha dit mai. Algun so inintel·ligible i, segons com, un somriure. Avui ha somrigut i ens ha allargat la mà. I la mare ha estat contenta. Hem mirat l'estança que no havíem vist mai i la llum quedava gairebé amagada enmig de les banderoles i papers que pengen i omplen l'habitació blanca.

Lloc sagrat per a la Sandra, la seva cambra de nena dolça, de nena impossibilitada que es mou ben poc. La medicina té límits i no sempre pot fer miracles. La naturalesa, però, aquesta vegada guanya i allarga una vida de temps durament pronosticada. Avui ens ha regalat un somriure sense paraules com un present preciós d'un octubre que torna a ser càlid.

La Sandra no pot escoltar el que diem de la seva habitació fascinant. Ens meravella sobretot que hagi estat ella la que ha volgut i vol que sigui tan màgica. Potser, qui ho sap, perquè el seu és també un món màgic no a l'abast dels altres. Tots els colors i totes les formes de papers retallats, penjant al sostre, li fan companyia cada hora. I el silenci també. Aquí no hi arriba cap soroll del carrer. La casa és una gran casa i pels finestrals es pot veure el cel i la muntanya.

Fa temps, quan encara sortia i amb dificultat caminava, li van fer una exposició de fotografies de les seves pedres pintades. Pedres pintades a mà, una a una, per la Sandra amb tots els colors que a ella li agradaven. Ara, omplen parets de la casa i en els prestatges hi ha les pedres que conserven tots els colors que la seva ànima projectava.

La Sandra descansa i dorm a estones. Uns menuts juguen, a la vora, amb els jocs amb què els menuts juguen ara i també amb els que l'àvia els hi prepara de manera creativa. La vida segueix. Al carrer la gent pren la tarda i passeja. Alguns fan encara el cafè en una taula del bar de la cantonada.