No és cap història de festa encara que ens l'hagin explicat en una tarda de festa.

Ho van aprendre dels pares i, per això, van decidir fer-ho ells també. Una llibreta per cada nét en néixer, on posarien uns diners -no molts, però cada mes sumen, diuen- fins que tinguessin divuit anys.

Ens ho comenten aquesta tarda tot prenent una orxata al mig d'una Rambla mínima i tristament guarnida de festa major. Una festa major amb les incoherències que potser la gestió d'una pandèmia com aquesta imposa. Era una il·lusió -asseguren- cada vegada que ingressaven els diners.

Segurament també, una esperança a les seves esperances en cada nét i néta que naixia fins a tenir-ne una bona colla. Són avis -àvia i avi- que, com tants, han projectat una estimació infinita en cada nét que veuen créixer.

Mes a mes, any a any, fins que cadascun dels néts en fes divuit, fins avui no han fallat ni una vegada. Un repte més en la seva vida plena de sacrificis. Se'ls estimen a tots de la mateixa manera i per a tots és igual l'aportació que, sense que els néts ho sabessin, cada mes els feien.

Primer eren estalvis del treball, ara ho són de la pensió. Mai han estat diners fàcils. Però estaven contents de poder-ho fer. Pensaven sobretot en els estudis, però també per si arribava un imprevist a la vida dels joves.

En el moment, però, de disposar els diners pels néts, els hi han dit que s'han de deduir uns impostos. Mai havien estat advertits abans per l'entitat que era d'estalvis i ara és una financera més que ha oblidat els seus orígens i a la gent estalviadora per la qual en realitat va ser creada. La pantalleta dicta les normes i de res serveixen les queixes.

De l'estalvi acumulat pacientment durant divuit anys, els han tret una bona piconada i els ha fet mal, sobretot, per la ignorància i perquè eren diners que ja havien pagat els seus impostos tant en el treball abans com en la pensió ara.

Quan ens ho expliquen discretament i en veu més aviat baixa, se'ls dibuixa la decepció en els ulls i en la cara. Són bones persones. I han esperat i esperen amb il·lusió que cada net vagi fent els seus divuit anys. Fa poc que han celebrat els primers i la festa del lliurament dels estalvis no ha estat tan completa com esperaven i potser havien somniat un dia.

Han tractat de raonar-ho a la néta i al nét que han fet els divuit anys. Una explicació difícil. I més difícil encara d'entendre. Però hi ha lleis i fets consumats i inapel·lables. I abans de fer el traspàs ja els han deduït uns diners, estalviats amb la suor d'uns avis que, com tots, volen el millor pels seus néts. És com si ens els haguessin robat en nom d'unes lleis injustes, lamenten.

I, saps? Una néta -ens parlen amb una certa torbació- després d'escoltar-nos, de donar-nos emocionada les gràcies i de fer-nos un petó, ens ha preguntat:

Així, avi, l'Estat també és un lladre?