Ens trobem després de molt temps. Té el mateix aspecte de sempre, encara que ens adonem de seguida que ens mira amb un punt d'absència.

Ens saludem, somriu, però no és clar que no ens reconeix. La seva filla que l'acompanya, ens diu discretament, que té Alzheimer. Ostres! No ho sabíem. La mare somriu tota l'estona i respon amb les quatre paraules que un sisè sentit, segurament, li dicta per no demostrar com es troba. Quatre paraules que moren en el seu cervell just néixer als seus llavis.

Sentim la tristesa dels fets irreversibles. I també ens costa la conversa que abans sempre era fàcil i sovint alegre. És una bona persona. Bona persona tota la vida. Es desvivia pels altres si sabia que podia ajudar en alguna cosa. L'ànima de la família i el pal de paller, de tots, a la vegada.

La mirem als ulls que conserva bonics i la mirada ens certifica que el seu somriure ja no és el seu. Ha d'anar tothora acompanyada i també -ens confia la filla- si sabessis com ens ha canviat a tots el viure. Ara sabem que aquesta no és només una malaltia seva, sinó que és de tota la família i que deixar-la sola a casa és un patir encara que sigui per poca estona. Que algunes nits es pot despertar i deambular sense adonar-se'n pel menjador, el passadís o la cuina. Que cap conversa pot allargar-se i que la memòria l'ha abandonat i res l'interessa de tantes coses que l'apassionaven.

És tristíssim veure-la asseguda a casa -continua-, a vegades al sofà, a vegades a la cadira al costat de la taula, passant les hores, repetint les mateixes preguntes que tenen sempre les mateixes respostes. Mira la televisió sense mirar-la, si sortim, passegem una mica pel passeig com avui, uns dies l'acompanya el pare, els fills quan podem i també algun dels nets que fan que se li il·lumini el rostre quan venen a buscar-la. Mai sola, seria una imprudència.

I afegeix afectuosa: Coneix molta gent, ja ho saps. Gent que la saluda i ella els somriu i els saluda també, i una passa més avall pregunta: qui era? Ha perdut el sentit de la realitat i potser sort que no en té consciència. No ho sé. Sabem que és cert allò que escoltàvem, que l'Alzheimer arrossega tot l'entorn quan entra en una casa. Tenim l'ajuda dels serveis socials que l'acullen algunes hores i hi treballen amb afecte i s'hi troba bé. Aprenem cada dia que la vellesa és molt trista, és veritat, però molt més amb Alzheimer. Perdona, no volia cansar-te...

No sabem massa què respondre. Ens diem a reveure. La mare ens fa adeu amb la mà. La mirem com s'allunya agafada de la filla. Els dies són visiblement més curts. Fosquejarà aviat. D'ara endavant, les passejades seran per buscar el sol de tardor i retirar aviat a casa, on les hores s'allargassaran cada dia més difícils i complicades del que ja ho són ara. Sembla impossible que persones amb tanta vitalitat esdevinguin tan dependents i fràgils.

Ella, pas lent, segurament ja no sap ni qui l'ha saludat, ni que hem intercanviat unes poques paraules -i tantes que ens n'havia regalat!...-, ni que ha somrigut aparentment contenta. Mentre ho pensem, sentim que la tarda ens deixa interrogants indefinibles sobre la naturalesa humana, sobre aquesta ruleta que és la vida. Toca a qui toca.

I, tanmateix, tots tenim els mateixos o semblants números. I la ruleta no para.