Les il·luminacions d'aquests dies en carrers i places malden, sembla, per amagar les realitats de cada casa. Nadal és policrom sempre i des de sempre, més encara de portes endins. Cada llar amb la seva cançoneta. Algunes sense cap alegria, ofegades en silencis per tractar de viure o sobreviure dia a dia. D'altres, possiblement, en opulències feridores. Moltes amb tristeses ignorades i una majoria, quasi segur, amb les inquietuds d'aquesta època que els anys han anat canviant de manera perceptible en tots els àmbits.

Fer el pessebre, encara que sigui en un racó de la casa i amb la paciència de tota una tarda de festa, ja no és vist amb els ulls que abans ho miràvem. L'arbre i les llumetes predominen i s'ha instal·lat arreu, en les famílies, la preocupació de pensar en els regals que semblen obligats com a signe de festa i són, en realitat, més aviat una imposició consumista.

Què?... Què regalar? No és fàcil en una societat que, aparentment, té de tot i no sembla que ho valori. Els pares, com quasi cada any, li van fer la pregunta quan encara faltaven més de quinze dies. Què vols per Nadal? I el noi no va saber què respondre. Pensa-t'ho, ja ens ho diràs, van dir-li, no ve d'un dia, alguna cosa que t'agradi o et faci falta. Sense presses perquè les presses no li agraden, va mirar el seu armari ple de camises i de roba. Va regirar calaixos. També els prestatges amb els seus llibres i llibretes. Va passar una bona estona pensatiu. Se li veia que no tenia cap resposta clara i que se sentia una mica incòmode per no tenir-la.

No va tardar gaire, però, en anar al menjador i cridar a la mare i el pare. Veniu..., va dir. Llavors amb el rostre traspuant una certa joia, va exclamar: Ja tinc el meu regal. Esperaren uns instants que digués què volia per Nadal. I ell, decidit i des del fons de l'ànima, va dir-los, el meu millor regal ja el tinc. Sou vosaltres. I havent-ho dit, emocionat, els va abraçar i una llàgrima rodolà per la seva cara de persona bondadosa.

A fora feia fred, com pocs dies aquest hivern. També el temps canvia i Nadal no és sempre tan blanc com pinten en els contes.

El pare i la mare van recollir la llàgrima i la van compartir amb el fill que té limitacions tan visibles com l'abraçada que regala sempre i a tothom que se li apropa.

Els anys i també les festes passen de pressa. Per sort, hi ha llums sempre que s'encenen i s'apaguen i ajuden en els camins de la vida. I tots dos -mare i pare- saben que aquesta llàgrima la portaran sempre al cor i els sembla que cap altre regal pot ser més bell ni més senzill ni més tendre.